Galtetes Rogetes

En la caseta teníem tres nesprers i quan aplegava el temps d'aquesta fruita, mon pare arribava a casa i em deia: "Nydia, el iaio diu que ja pots anar quan vulgues que els nesprers estàn de lo més plenets". I eixe cap de setmana, només aplegar, buscava a ma uelo per a que m'ajudara a pujar-me dalt del nesprer i, una vegada allí dalt, menjar-me'ls ben agust. I és que el gust del nispro, acaba't de collir i menjat dalt de l'arbre, no sap igual, té un sabor especial.

També en la caseta tenim una palera que fa figues de pala i, ma uelo, amb la meitat del baló que li havia sobrat del bevedor dels gossos, agafava una per una totes les figues de pala i les posava en una cabàs. S'assentava a la vora del riu-rau i ens deia al meu germà i a mi:"A que no es sabeu la cançó de les figues de pala?". Nosaltres, amb la cara eixa que bocen els xiquets mescla d’innocència i curiositat, li dèiem que no, que ens la cantara. I així ens cantava ma uelo, mentre obria les figues de pala:" Higos chumbos, higos chumbos, contrarios de mi navaja, os corto corona y culo y en medio os hago una raja". I cada figa que agafava igual. Així és que si alguna vegada no sabeu com pelar una figa de pala, utilitzeu la cançoneta de ma uelo i ben fàcil que ho teniu.

A mi ma uelo hem va marcar molt, però reconec que al meu germà molt més. També se'l va gaudir més, ja que jo, vaig arribar a una edat que no m'apetia anar a la caseta, que quan anava, només algú se'n pujava al poble, jo cap amunt. Els últims anys de vida treballaren, colze amb colze, mon pare, ma uelo i el meu germà obrant "El Paraor", on avui en dia el meu germà viu.

Volíem moltíssim a ma uelo, però les persones sempre arribem tard a dir-ho. La mort de ma uelo em va pillar molt de imprevist, però em va ensenyar una cosa molt important i que ha canviat la meua vida, hem va ensenyar a dir a la meua gent que la estime, que la vull, a abraçar-los...perquè a ell el volia però no li ho deia o, tal vegada, pense que no li ho vaig dir lo suficient.

Mai està de més dir que vols a una persona i a ningú li sobra mai sentir-ho, saber que hi ha algú que ens estima, ens ho demostra i ens ho diu, això és, senzillament, Meravellós. Perquè la majoria de vegades, quan venim a dir-ho ja és massa tard.

Pareix que ens avergonyim quan parlem de sentiments, quan diguem a algú que l'estimem, però en canvi, no ens avergonyim de dir les coses que fan mal els demés o, inclús de criticar a les persones.Pareix que ens coste més donar un abraçada o un bes que pegar una patada o un calbot. Això hem de canviar-ho com siga i hem de començar per nosaltres mateixa.

Estimem, estimem com si fos l'últim dia que ens poguérem estimar.

Una abraçada a tots.

Per al meu iaio Vicente, que estarà tancant-me l'ullet des d’allà dalt.