El cel estava descobert i els últims raigs de sol es mostraven ja un poc tímids. I allí estava Jo, com si llegira el gran periòdic que sostenia obert entre les meues mans i que només utilitzava com un útil instrument per al meu passatemps. Gaudeix veient com les persones es relacionen entre elles i posant paraules als possibles pensaments d’aquests. I es que el comportament dels essers humans és molt curiós sobretot quan creuen que ningú hi està mirant-los.
Estimats lectors sols em queda dir-los, com una mena de prolegomen, que els fets que hi relate a continuació son producte de la meua infinita imaginació i qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència, els ho puc garantir.
Estimats lectors sols em queda dir-los, com una mena de prolegomen, que els fets que hi relate a continuació son producte de la meua infinita imaginació i qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència, els ho puc garantir.
L’olor d’una cigarreta d’herba s’apropà al meu nas duta per una petita onada d’aire càlid. Al buscar d’on venia la forta olor vaig trobar una parella a les meues esquenes fent rises mentre la fumaven.Uns turistes, pare i fill supose, estaven drets d’enfront la mar, mirant a l’aigua. El pare parlotejava en un estrany llenguatge, fent grans manotades i senyalant cap al dintre de la mar, el fill, bocabadat, el mirava amb ulls incrèduls.
La brisa marina barrejava els cabells d’Ella mentre baixaven per la empinada costera que els duia directes a la mar. No era la primera vegada que aquests Dos venien a aquesta caleta.
Em semblava que, com a mi, els agradava la mar de pedra. Una mar d’aigua neta i fresca, una mar callada amb un silenci a dures penes trencat per la remor de les ones. Una mar lliure de l’afluència de cridaneres famílies amb xiquets per tot arreu, autobusos de l’ Inserso, “musculmans” de gimnàs amb tabletes de xocolata postisses i senyoretes de cintura estreta amb grans pits de plàstic. En definitiva, una mar amagada on mai ningú es sent observat, on les poques personetes que ens perdem per ací, no és per lluir un bronzejat daurat, sinó per poder gaudir d’unes hores de dolça tranquil·litat fugint del desassossec diari.
Ell buscava amb la mirada un lloc on deixar els “trastos” que havien baixat. Mentre Ell s’assentava en una pedra a la vora de la mar, només a uns pocs metres de Mi, Ella entrava lentament dins l’aigua. Els seus voluminosos i definits cargols deixaren pas a una llissa melena daurada banyada per l’aigua.
Allí dintre, en l’aigua, es sentia lliure, com si només estigués Ella en el món. No pensava en res i en ningú, només Ella. De volta en volta, quan sortia d’una llarga capbussada, es feia els cabells enrere amb les mans, obria els ulls i el mirava a Ell, assegut en la pedra, amb la samarreta fora i escrivint en una llibreta.
Sempre duia al damunt eixa petita llibreta, font d’idees. Pot ser, al igual que Jo estigués escrivint algun relat... Pot ser inclús, que no fos Jo l’únic espectador passiu d’aquesta meravellosa caleta benissenca. S’imaginen vostès?! “l’observador observat”, quina paradoxa!
- “Ufff, l’aigua està boníssima!!”- sentia que li deia Ella- “que no entres?”.
- “No se que fer. Estic escrivint un altra historieta”
- “D’amor?”
- “No, bueno si. És un tio que queda per a una cita amb la dona per a celebrar el seu aniversari i va a comprar-li flors i això i arriba tard a la cita i ella...”
I no vaig poder sentir més. El meu mòbil no deixava de sonar. No va ser res important. Quan vaig deixar de parlar, tots Dos, continuaven pràcticament com me’ls havia deixat. Ella eixugant-se i Ell escrivint.
Al cap d’una estona Ell s’aixeca i entrà pausadament dins la mar. Ell es sentia bé dins l’aigua però no solia allunyar-se molt de la vora, li tenia respecte a la mar. Es dugué la mà al coll i amb els dits intenta trobar-se el pols, estigué uns quants segons escoltant el bateg del seu cor. Respirà profundament, els bategs eren prou regulars. Intentava gaudir d’eixe moment no pensant en res fet que li resultava prou difícil encara que fos per uns instants, però en aquesta caleta això era un poc més fàcil. Es gira per mirar-la a Ella. Quan les mirades es creuaren es va sentir segur i un somriure aparegué en el seu rostre, correspost instantàneament per Ella, inclús per Mi, encara que no cap dels Dos fos conscient. I, de sobte, una forta sensació de benestar envaí l’espai que els separava a tots Dos.
Ell sortí de l’aigua i es queda dret a la vora de la mar, mirant cap a la llunyania. Les ones trencaven suament en els seus peus nus mentre Ella s’apropava a Ell. Quan només uns pocs centímetres la separaven del seu cos li acaronà els curts cabells dolçament i el va envoltar amb els seus braços alhora que Ell li agafava les seues mans i unes besades furtives es perdien per l’esquena.
Potser cap dels Dos sabien ben bé el que eren, pot ser tampoc els importava massa. Sols sabien que en eixos moments estaven junts i, ni tan sols eren conscients de que ho estaven. A la seua manera, gaudien l’un de l’altre. Pot ser no pensaren en el demà, pot ser sols gaudiren del present i visqueren el dia a dia sense anar més lluny. I al cap i al fi en l’estima res de tot açò importa, no creuen?
I ja la foscor de la fi de la vesprada es feia latent a hores d’ara. En la platja ja només quedàvem ells i jo. Era hora d’anar-me’n, encara hem quedaven unes cosetes per fer en Benissa abans d’arribar a casa. Hem vaig alçar per a agafar les meues coses i en un no res, al girar-me per fer una última ullada als innocents personatges de la meua petita historia, ja no hi eren. Estaven pujant ja la costera i poc a poc, desaparegueren darrere les roques. No sabia qui eren, però em van transmetre unes sensacions molt bones i aquests son els pensaments que en mi floriren una vesprada d’estiu qualsevol en la meravellosa caleta de Benissa.
I, bé, m’acomiade de vostès molt al meu pesar, no per sempre, és clar. Espere que hagen gaudit de les bogeries d’aquest boig que escriu. Gracies
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada