Galtetes Rogetes

La veritat és que hem puc donar per satisfeta perquè he viscut moltes coses, que la majoria de xiquets d'avui en dia, no poden viure sinó una vegada a l'any en una excursió a la granja escola.

He vist nàixer a més d'un corderet, inclús he vist com un era rebutjat per la seva mare, perquè havia naixcut una nit de pluja i havia caigut en una bassa de fem, perquè l'olor materna i la mare no el reconeixia (que pena i quina manera de plorar eixe dia); el criarem a biberó, al principi ens tenia por, però poc després quan hem veia entrar amb el "bibe" en la mà (una botella de cristall de refresc menut amb una tetina), se'n venia corrent cap a mi. Jo l'acariciava mentre ell mamava, que sensació més bona!!!

El meu germà i jo hem gaudit fent cabanyes, amb l'ajuda de ma uelo, és clar. I era més senzill del que pareixia; una corda, d'ametler a ametler, una vela al damunt i clavada al terra com una tenda de campanya, i ale! ja tenies la cabanya. A voltes ens cansàvem de les vistes i canviàvem de lloc la cabanya i, així, ja teníem altra vesprada de jugar. També ens va fer un balancí gegant, si, gegant, també d'ametler a ametler, amb la mateixa vela d'arreplegar les ametles, un nus a un costat i a l'altre, i ale, ahí teníem uns 3 o 4 metres de "columpio". Que rises ens fèiem, amunt i avall, amunt i avall!!!!

Algunes vesprades Roberto i Juan Enrique, els nets de Paquita la Rulla (que ens preparava uns berenarets boníssims quan anàvem a sa casa), venien a jugar i eixes vesprades ja eren massa.Algunes d'eixes vesprades teníem la sort d'anar a gaudir d'un banyet en la piscina d’algun veí (la del tio Antonio el del Rastro, que tenia l’aigua molt freda perquè la omplia del pou, i a més ens divertia perquè sempre tenia algun xiste per a contar-nos; la de Miquel de Massiana i MªRosa i d'altres més). Ens n'anavem per la pinaeta a explorar i cada dia la nostra vida es convertia en una petita aventura.

Sempre ens trobavem alguna pedra amb forma curiosa o no, però nosaltres li la veiem; o algun crani d’algun animal i ens passàvem una bon estona deduint d'on hauria vingut eixe ser o quin tipus d'animal salvatge seria; o ens trobàvem amb alguna picada d'una o varies vespes per haver-nos clavat per un matoll que contenia algun vesper (si varem córrer i plorar eixe dia, jo me’n vaig emportar cinc, que coentor!!!). Jugàvem als clicks, a botar pels bancals, agarràvem les bicicletes i baixàvem al barranc ben contents, però després la pujada ja no era tan divertida; jugàvem també a papas i a mamas i a infinitat de jocs més. Aquests jocs aplegàvem a la fi quan sa uela, desde la seua caseta, li feia un crit a la meua (meravellós mètode de comunicació), que anava a buscar als xiquets per a enviar-li'ls per l'àrcen de la carretera, sense llevar-los l'ull de damunt.

A la caseta no ens avorríem mai i no teníem, aparentment, res i, alhora, ho teníem tot.Recorde el sabor de la millor "agualimón" de tot el terme de Benissa, inclús m’atreviria a dir, de la Marina, com no, feta per les mans de ma uelo. El meu germà l'ajudava molt més que jo en les feines del camp, però en "l'aigualimón" l'ajudava molt més jo. Lo més costós era rascar les llimes, una per una, tota la corfa ben rascaeta. Després quan ja començava a donar-li el coloret i el sabor dolcet, era ja una feina més plaentera, sobretot quan hem deia: " Ala, Nydia, tasta-la!!" i que bona estava, tan dolceta, tan casolana, tan de ma uelo, amb eixe tó ocre, que només en veure-la ja sabies que el gust anava a ser lo milloret. Duia "l'aigualimón" en geladores a Santa Anna, Lleus, Pinos, Berdica, Benimarraig i, pràcticament, a totes les partides de Benissa. En feia també per a les filaes capitanes en Moros i Cristians, i allà on anava triomfava! A qualsevol persona de Benissa que li preguntes, a dia d’avui, per "l'aigualimón" de Vicente la Venta t'ho podrà dir perfectament.