Galtetes Rogetes

Continuant amb el traspàs del feisbuk i dividit en 3 parts, us deixe el relat que més he gaudit fent. El record del meu Iaio, que encara quan el lleig no puc evitar que unes llagrimetes baixen per les meues galtetes.

L'altre dia vaig recordar ma uelo, com tantes vegades ho faig i, la veritat, m'han entrat moltes ganes de que eixos bons moments que vaig passar amb ell no caiguen en l'oblit. Tinc moltes experiències agradables amb ell, que fan que quan el recorde, un somriure aparega sempre en el meu rostre.Recorde molt bé la seua olor i el tacte d'eixes grans mans curtides pel treball del camp, el seu nas, un poc doblegat, pobret, d'una vegada que sent xicotet, el varen tancar al “cuarto de les rates” a fosques i, volent sortir d'aquella habitació fosca i humida, plena de rates gegants imaginaries per la por, es va pegar una “tafarrà” contra un moble i es va trencar el seu naset xato...

Ma mare hem conta que, quan jo era un nadó, ma uela Lola m'adormia amb el "troccotoc" de la cadira, però quan això no funcionava, ma uelo agarrava el cotxe, em col·locava dins, tirava marxa arrere i uns quants metrets més i queia redona, dormideta del tot. Ara entenc perquè quan puje a un cotxe que no es conduit per mi, m'adorm enseguida...

Al meu germà i a mi ens agradava molt anar a Benimarraig de xicotets, mare, pues no en tenim de fetes per allí... Ma uelo venia a arreplegar-nos amb la seua C-15, la deixava damunt la vorera i ens tocava el timbre. El meu germà i jo baixaven els escalons de dos en dos, com si d'una marató es tractara, ma mare obria la porta i entrava ell, els dos volíem ser el primer en tirar-nos als seus braços. I arribàvem alhora, ens tiràvem al seu coll, i ens agarrava als dos, com si fórem dos sarronets de creïlles...

Quan venien els Reis Mags, a la sendemà, baixàvem a dinar a la caseta, que ma uela Lola preparava un putxeret boníssim i, ma uelo, cada vegada ens amagava els regals en un lloc. Imagineu-se, al camp, pues tenia mil llocs que li donaven joc. Una vegada, fins i tot, va marcar amb una ferradura les petjades dels cavalls a l'era, i el meu germà i jo seguint-les, tots dos emocionats, i arribàrem al garrofer, i allí, en lo més alt, estaven els regals penjats. Jo encara no meu havia ni pensat i el meu germà ja estava dalt, a vorer que arreplegava. I ma uelo ens mirava amb eixe mig somriure: "Jo ja vos ha dit que havia sentit algo".

També era molt bo el dia de les estrenes, i direu, clar eixe dia sempre és bo. No ho negue, però ma uelo feia que fora especial, inclús màgic. Es preguntareu perquè, doncs perquè tenia una màquina d’escriure màgica!! Guardada en el seu estutx, en el fons de l'armari on, en teoría, la uela no sabia que allí hi havia la mágica màquina que et donava diners. El moment era tot un ritual. Dinàvem, i encara no havíem acabat i el meu germà i jo ja estàvem mirant-nos, nerviosos, miràvem a ma uelo. "Iaio..." i li fèiem ensenyes amb el cap senyalant cap a dins, cap a l'habitació. A ma uela Lola no li sentava gens bé que el buscarem només a ell, jejeje. Doncs entravem en l'habitació i ma uelo treia la màquina de l'armari, la col·locava damunt del llit, obria l’estoig, i ens deia que rodarem la rodeta de la màquina i, "voila" els bitllets començaven a eixir un per un...

Ma uelo era d'eixa raça d'homes d'abans, eixa raça forta, valenta, de la jornada de sol a sol i encara, cuan el sol s'amagava, els donava de menjar als animals: “herbasfalç” a les cabres, ovelles i conills, el pienso als gossos, que algun dia tenien la sorpresa d'un putxero improvisat (del qual també recorde l'olor), un poc de dacsa per a les gallines i, així, passant pels diferents corrals, anava donant-los la bona nit a tots i cadascun d'ells.Era amant dels gossos, li agradava caçar i, encara que no fos la temporada, sempre guardava algun lloquet per a "soltar els gossos un ratet".

A mon pare li va costar molt de temps despenjar del garrofer de l'era el petit invent que havia ideat ma uelo per a donar de beure als gossos quan eixia a soltar-los, era molt curiós, un baló de plàstic, partit per la meitat i nugat amb un cordell a una botella de refresc de 2 litres, sempre trobava solució per a tot.Sempre m'han semblat curiosos els noms amb que batejava els gossos; Sotana, Mengana, Cristiana, Sultana, Xocolate , Marroneta i, a la que més volia, un clàssic, Lassie (també era la més volguda pel meu germà i per mi. Lassie era com un doberman en miniatura i la varem criar desde xicotiua, no era molt guapeta, però era carinyosa). Ma uelo deia que era la que més menuda i la més caçadora, ja que el seu tamany l'ajudava a poder-se col·locar per mig de qualsevol matoll i "sampar" al conill abans que ningun altra.

Respecte als noms, ma uela Lola era tot un cas, depenent de la telenovel·la que la primera tirava pel migdia, feia variar els noms dels gats, ovelles, gallines i, eren tan variats com Rubi, Perlita, Cristal, Lucinda, Luisa Fernanda, Abigail, Celeste i tants altres que ara, per desgracia, no recorde. Bueno, que m'oblidava de l'homenàs de la novel·la, Luis Alfredo José, el xoto.