Galtetes Rogetes

Últimament el món esta tornant-se boig. Inundacions, terratrèmols, incendis... La Terra està revelant-se, està dient ben fort que ja n’hi ha prou!! Que no pot aguantar més aquest dolor que li hem causat al llarg de molts segles!! Ella ens va oferir un lloc on viure en harmonia i nosaltres no li ho hem sabut agrair, al contrari, li hem fet mal, molt de mal.
De vegades pense en que tot se’n va a fer la mà, el món, nosaltres, desapareixem i ací no queda ningú. La Terra ens tira, ja no ens vol renovar el lloguer perquè no paguem els nostres deutes amb ella. La Terra està molt cansada de que abusem d’ella, cansada de les guerres, cansada de les grans construccions, cansada de veure com ens destrossem uns a altres, de com talem els arbres, de com maltractem als animals i els fem patir, de com ens matem lentament dia rere dia...
Està molt enfadada i venen els huracans, els terratrèmols, el sismes submarins, volcans que exploten! Dies de pluja inacabables, rius que es desborden, seguits de mesos de sequera i rius amb peixos morts, ofegats de calor! Desgracies per tot arreu i, nosaltres no donem abast, tot el món està col·lapsat, no estem preparats per a parar unes catàstrofes d’eixes dimensions. Els saquejos s’esdevenen el mig més fàcil d’abastir-se de qualsevol cosa, diners, menjar, roba. Però tot està desfent-se, les nostres cases cauen, els bancs es transformen en munts de ruïnes...Els homes rics agafen avions privats per fugir del perill, però ón? Tot el món està en perill. L’extinció dels humans és imminent! I, a la fi, arriba, no en quedem ni un, res. El soroll dels últims mesos, crits, sirenes d’ambulàncies, plors... desapareixen, deixant pas a un silenci infinit. Tot s’ha acabat!

I la Terra respira alleujada, com si s’haguera llevat un pes molt gran de damunt. I passen segles sencers i la Terra està feliç, tranquil·la, assossegada...Les aigües reposen, els arbres tornen a nàixer de nou, l’aire és net i sà...El gran silenci que ho envaeix tot només es trencat pel soroll del vent i de les ones, per la remor dels rius...Tot és pau, tot és perfecte perquè no hi ha ningú que desfaça aquest encisador clima.
Però la Terra al cap de centenars d’anys es sent sola i al mateix temps té por de iniciar la vida de nou per si torna a passar el mateix. La Terra pensa que podria donar vida de nou, però eliminant tot el que no va funcionar. Si, seria com una mena de reinici on ella triaria quins serien els sers que habitarien el nou planeta Terra, ella diria qui tindria la gran sort de gaudir d’Ella mateixa.
Pensant, pensant la Terra va decidir qui estaria amb Ella. Ja gaudia de la companyia de les plantes, flors, algues, arbres,... I, així, decidí donar vida a tots els animals, perquè no mai ningun animal l’havia ferida, ells sempre seguien el curs de la Mare Natura; si alguna vegada havien fet mal o ferit a algú, sempre havia sigut baix les ordres dels humans. Gats, gossos,cavalls, cabres, ocellets, peixos, granotes, lleons i caragols, serps i ratpenats; tots els animals de terra, mar i aire, tots van neixer de nou.
Els animals estaven també feliços, eren lliures, no hi havia ningú que els turmentés amb ordres i molt menys mal intencionades. Convivien tots en la Terra i no tenien problemes, tots eren iguals, no hi havia diferencies entre ells.
I passaren més anys. I la Terra estava feliç però continuava trobant-se un poc sola. Veia que els pobladors de la Nova Terra estaven a gust, però Ella, malgrat el gran dolor i patiment que li havien fet passar les persones, no podia oblidar-les. Sabia que entre elles, entre tota la gent, existien bones persones i que, sense voler, havien patit les conseqüències pel mal que havien fet les persones roïns. La Terra pensava que si havia començat tot de nou amb els altres essers vius també ho podia fer amb els humans. Era just que tingueren una segona oportunitat.
Aleshores, la Terra va decidir concentrar totes les seues forces i energies, el Sol, la Lluna, l’Aigua, el Mar, les Muntanyes, les Estrelles, el Vent, els Núvols,...i a tots els membres del Regne Animal i Vegetal. Una vegada estigueren tots junts iniciaren el procés de crear els que serien els nous Humans. Fou una feina molt laboriosa i costosa però a la fi donaren vida a dues persones, un Home i una Dona. Agafaren el mateix prototipus físic que el que ja havia existit perquè això era perfecte ja abans. Amb el que la Terra i els seus companys es varen esforçar de debò fou amb els sentiments, amb els pensaments, amb els valors...
Les Persones d’ara no tenien capacitat per veure el mal, no sabien el que era. Les seues ments, molt més petites que els seus cors, no arribaven a imaginar tan sols, qualsevol cosa per ferir i ser dolents. No existia l’odi, ni la enveja, no tenien necessitats de furtar, perquè la Terra els donava tot el que necessitaven; menjar i aigua. No necessitaven plenar la seua vida amb coses inútils e inservibles per satisfer el seu propi Ego, ja que aquest únicament s’omplia amb Amor. El vuit interior d’ún sols es calmava amb una abraçada o una carícia de qualsevol persona que estigués prop. Les noves Persones només tenien sentiments bons, alegria, desig, plaer, estima, simpatia, voler. Els nous habitants de la Terra no s’avergonyien de com els havien fet, al contrari, donaven gracies per poder gaudir d’una vida plena i feliç. En la Nova Terra, els plaers no eren pecat, no existien els pecats. No hi havia res ni ningú que digues el que era bo o mal, perquè no hi havia res dolent.
Ningú inventaria mai els diners, ni la propietat, ni les armes, ni les fronteres. Eren conscients que estaven ací de prestat i el que tenien no era d’ells sinó de la Terra i l’únic pagament que li feien era no ferir-la i deixar-la tal i com estava per a les darreres generacions, tan animals com humanes. Les noves Persones eren conscients que estaven de pas, que no es quedarien per sempre i quan algú moria i els deixava, ploraven, però ploraven d’alegria, perquè tots eren conscients que eixa persona havia tingut la gran sort de viure una vida feliç i rodejada de gent que l’estimava, no havia necessitat de res més. La persona que se’n anava partia feliç i tranqui-la perquè sabia que els seus que es quedaven ací estaven bé i no patirien, que gaudirien de la seua vida com havia sabut fer ella, perquè ho tenien tot, tenien el voler innat.
Dones i Homes eren iguals en tot, ningú es sentia superior a ningú. Tots eren fills de la mateixa mare, la Natura, eren una gran família i no es feien mal entre ells. Les Noves Persones no sabien el que era la discriminació, no sabien el que era alegrar-se pel que no li ix bé al seu company. No existia la violència de cap tipus. No hi havia presons ni policia ni ningú per dalt de ningú. No es maltractaven els animals ni els xiquets, tots ells tan innocents, tots formaven part de la gran Nova Família. Tots eren conscients que s’havien de cuidar uns als altres i si un dia un no tenia pa, de seguida es trobava amb que algú li donava pa i fruites i el que necessitara.
Tot açò havia pogut ser possible perquè la Natura, tan sàvia, havia creat ara una vida basada en el respecte i els Nous Humans trobaven meravellós que la seua existència es basara en eixe principi tan important per a qualsevol tipus de vida.
No hi havia moments de tristesa, ningú es sentia desgraciat de viure, perquè el món era fantàstic, el món era un paradís i ells havien sigut els afortunats de poder gaudir-lo, que més podien demanar?!! La tranquil·litat regnava per tot arreu.
La Terra estava més desvanida del que havia estat mai amb els seus 4.500 milions d’anys. La Terra brillava per si mateixa i es trobava molt ben acompanyada. Estava feliç de veure que per fi havia aconseguit un món en harmonia!! La Terra, la Flora, la Fauna i els Humans, tots junts en un món millor, en un món just on regnaven els valors positius, el respecte, la tolerància, l’estima, l’amor, el riure, l’agraïment, l’amistat, la cooperació, l’entusiasme, la il·lusió, el sentit del humor, la comprensió...

...Per un moment em sent un membre més d’aquest món idíl·lic, però baixe al menjador i encenc la TV per veure les noticies i de divuit noticies que donen, setze d’elles son; un indigent ha sigut tret d’una caravana mentre dormia i l’han plenat de colps; una dona mor víctima de la violència de gènere; uns vellets que els tiren de sa casa per no pagar el lloguer; pugen l’IVA; la falla Nou Campanar ha costat 600.000 euros i no ha guanyat; que si estem els primers del món en consum de cocaïna; reunions i més reunions i actes i més actes de polítics amb grans dinades i sopars després, tot sense aclarir-nos res; inundacions i més catàstrofes mundials i tantes altres coses que no és que siguen roines però tampoc son bones, ni fu ni fa. Ahh, i les dos restants que queden son bones i, senyores i senyors, que trist, son de futbol!!!
I, lo únic que em consola és pensar que si que hi ha gent com la que he descrit en el nou món ideal i, la veritat, tinc la sort de tindren unes quantes al meu costat...