Anit vaig tindre la sort d’assistir a un sopar molt especial, el sopar del Dia Internacional de la dona organitzat per la Xarxa de Dones de la Marina Alta que es va celebrar en el restaurant “Los Arcos” de Pedreguer. L’any passat Bel em va parlar d’ell i va fer que m’entrara goleta d’anar i veure el que per allí es menejava. Vaig convidar a ma mare a vindre també i m’ho va agrair moltíssim, perquè es va sentir molt bé i va gaudir d’una manera que no s’ho esperava. He de dir que és la mateixa impressió que jo vaig tindre. Homenatjaven a dues dones que havien lluitat i segueixen fent-ho a que la dona tinga avui els drets que té i sempre intentant aplegar a la igualtat completa, però no enfrontant-se amb els homes, sinó sent tots un conjunt i amb molta unitat, sent tots companys. Un punt de vista que em pareix perfecte, un punt de vista que està molt lluny del feminisme radical d’estar en contra dels homes. Les dones en qüestió foren Cecilia Bartolomé i Rosalia Sender, de les quals vaig a parlar-vos un poc.
CECILIA BARTOLOMÉ.
Naix en Alacant al 1943 i pasa la major part de la seua infància en Guinea Ecuatorial. Directora i guionista fou de la primera generació de dones compromeses en temes polítics i socials amb tots els riscs que es corrien en aquella època. Estudia en la Escola Oficial de Cinematografia de Madrid. Durant molts anys y degut a la censura va haver de deixar de costat la seua carrera cinematogràfica y dedicar-se al rodatge d’spots publicitaris i curts.
El 1969 fa “Margarita y el lobo” recientment recuperada per al cicle “Incorrectos” del Festival de Sant Sebastià, ja que fou retirada per culpa de la censura. En l’any 1977 realitza “Vamonos, Barbara!”, la primera pel·lícula feminista a Espanya. Al 1981 dirigeix el documental “Después de...”, on s’analitzen els canvis ocorreguts després de la mort de Franco, amb entrevistes a ames de casa, empresaris, polítics de alts càrrecs inclús simpatizants d’ETA, etc...
CECILIA BARTOLOMÉ.
Naix en Alacant al 1943 i pasa la major part de la seua infància en Guinea Ecuatorial. Directora i guionista fou de la primera generació de dones compromeses en temes polítics i socials amb tots els riscs que es corrien en aquella època. Estudia en la Escola Oficial de Cinematografia de Madrid. Durant molts anys y degut a la censura va haver de deixar de costat la seua carrera cinematogràfica y dedicar-se al rodatge d’spots publicitaris i curts.
El 1969 fa “Margarita y el lobo” recientment recuperada per al cicle “Incorrectos” del Festival de Sant Sebastià, ja que fou retirada per culpa de la censura. En l’any 1977 realitza “Vamonos, Barbara!”, la primera pel·lícula feminista a Espanya. Al 1981 dirigeix el documental “Después de...”, on s’analitzen els canvis ocorreguts després de la mort de Franco, amb entrevistes a ames de casa, empresaris, polítics de alts càrrecs inclús simpatizants d’ETA, etc...
“Como mujeres tenemos una serie de diferencias fisiológicas que condicinan nuestra vida, por lo que yo reivindico que tengo derecho a ser distinta a los hombres; sin que las diferencias impliquen ninguna clase de superioridad o inferioridad. Los sexismos de cualquier tipo, también hacia el hombre, me horrorizan”
ROSALIA SENDER.
Ve a la vida l’any 1933 en el si d’una família de republicans i que al 1939 han d’emigrar a l’exili cap a França. Va estudiar ciències empresarials en Paris i és allí on cap als divuit anys comença a militar en el Partit Comunista, agafant de seguida un paper totalment actiu dins del mateix.
Vint-i-vuit anys després tornaria a Valencia on segueix amb la seua militància antifranquista, a la lluita contra la dictadura i a la reivindicació dels drets de les dones.
Fou una de les fundadores del Moviment de Dones del País Valencià, participant activament en totes les lluites feministes des de 1969 al 1981.
En el seu llibre “Nos quitaron la miel. Memorias de una luchadora antifranquista”, Rosalia narra en primera persona les seues pròpies vivències com a filla d’exiliats y la lluita per la supervivència. També parla del seu ferm compromís polític, de la seua militància i lluita clandestina en el PCE, del seu desig de restablir les llibertats perdudes, acabar amb la dictadura i construir un estat democràtic i plural. Aquest no és un llibre d’història sinó, un document històric que recupera la memòria, la justícia i la veritat per aquells que com ella cregueren en una Espanya més justa.
També és l’autora de “Luchando por la liberación de las mujeres. Valencia, 1969-1981”. On ens narra com va nàixer el nucli de dones amb grans desitjos de reivindicar els drets d’igualtat; com es celebra l’Any Internacional de les Dones i com van despertant-se les inquietuds en els barris i en el camp.
“Mi vida es una vida más como otras, una abeja más de la colmena. Pero nuestra lucha está actualmente bastante olvidada, parece que siempre hayan existido sólo los dos grandes partidos actuales y es hora de memoria”
La trajectòria d’ambdues em va impactar molt i vaig tindre molt de gust en sentir-les parlar. Però em vaig quedar bocabadada amb Rosalia Sender, una dona de 76 anys que la varen tindre que ajudar a pujar a l’escenari i que quan va agafar el micròfon es va recarregar d’una energia intensa que ens va saber transmetre a totes les dones que allí estàvem.
Haguera estat hores i hores escoltant-la i no m’haguera cansat, com si en diu al mateix moment que anem a fer una manifestació a Valencia, doncs, sense pensar-m’ho haguera anat de cap! Que gran dona!!
Va dir que nosaltres ens ho hem trobat tot fet, però que, com ella, moltes dones han lluitat de valent per tenir els drets que tenim avui en dia i que ara ens toca a nosaltres. I també que per favor, deixarem de preocupar-nos en posar-nos grans pits postissos i més morros i que lluitarem pel que reialment importa, ja que encara queden moltes coses per millorar en femení. Que el que tenim avui ha costat molta feina i no costa gens que ens ho lleven el dia menys pensat.
En definitiva, un gran plaer haver estat anit en Pedreguer amb tantes dones que han aconseguit tant.
Avui puc dir que em sent més dona que mai! Igualtat i visibilitat!!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentaris:
Jo també em sent més dona que mai!!! Ale, a fer país...Besets!!!
Publica un comentari a l'entrada