Galtetes Rogetes

Les Galtetes Rogetes son els meus colors que de cara (evidentment) que han estat sempre ahí, però no sempre han signigicat el mateix per a mi. M'atreviria inclús a dir que el que jo he pensat d'ells i com m'han fet sentir en certes ocasions marquen les diferents etapes de la meua vida. Uns em direu exagerada, altres que estic un poc flipada, la veritat, podeu pensar el que més vos estimeu. Però si llegiu açò de segur que li trobeu un poc més de sentit.


Quan vaig nàixer tota jo era una pometa de lo rosadeta que era. Això ja indicava els meus futurs colors de cara, que passarien d'estar per tot el cos ha concentrar-se únicament en l’espill de la meua ànima.

Després de més xiqueta, els colors de cara apareixien de vegades, quan feia gimnàstica i m’acalorava, quan m’agafava vergonyeta per qualsevol cosa i poc més. I, pensareu, que té a veure açò amb el fet de créixer com a persona o per a marcar aquesta etapa de ma vida, doncs moltíssim. Quan era una cria, no em preocupava per res, era molt atrevida però també innocent, no em feia nosa el que em digueren i anava molt a la meua. Era molt “mandonguera”(que gran paraula!) i m’agradava estar en tots els “fregaos”. Conforme no em donava conter de moltes coses, no em donava conter dels meus colors de cara. Tot molt bé i molt bonic.

Arriben els 15-16-17-18...jeje, edats complicades ja de per si i on les meues galtes ja estigueren més temps roges que naturals. De ser una atrevida que podia amb tot vaig passar a ser més vergonyosa del que havia sigut mai. Va ser una època de la meua vida que no sabia cap on pegar, no sabia que fer. Només tenia ganes de créixer i ser major (que trist!),però ni tan sols això aplegava a fer. De vegades molta gent coincideix en afirmar que si pogueren tornar arrere anirien als 18 anys, jo, ni de conya!!

Fins als 24 més o menys, no estigueren del tot malament, ja anava coneixent-me a mi mateixa (encara que he canviat prou des d’aleshores), però encara em faltava molta seguritat. La relació d’aquesta època amb els meus colors de cara va ser molt roïna. La gent em va fer agafar mania, em deien que roja que estàs, en uns tons de veus tan desagradables que, a banda de que pujara més el roig de la meua cara, m’ofegava. Vaig fer tot el possible per amagar eixos colors. Vaig provar amb maquillatges, amb un tractament de crema verda especial que faría que desaparegués per fi eixe to de pell que tan odiava, vaig provar a banyar-me la cara amb aigua freda cada vegada que algú em tornava a dir algo. Però res funcionava, i clar, no podia funcionar perquè era jo la que no podia vorem així,era jo la que li donava massa importància al que la gent pensava de mi i les galtes eren la excusa de tot. Em centrava tan en la meua apariencia física que no veia res més enllà...
En canvi, vaig canviar d’amistats, coneixent a les que a dia d’avui son per a mi molt bones amigues (Patri, Vero, Anna). És molt curiós per que cadascuna d’elles ha tingut una influencia en mi molt diferent (és clar, les 3 son molt diferents entre elles). Patri em va obrir la ment cap a un món interior quasi desconegut per a mi, a banda de donar-me unes sessions de rialles increïbles que a dia d’avui continuen i unes nits de festa brutals. Vero, em va aportar la part més racional i planificada, uns cafenets del temps molt bons i llargues xarrades fins les tantes. I, Anna, m’ha donat molts moments de confiança incondicional, discreció i modèstia, i, sobretot, va aconseguir que jo tinguera una vida més sana, incitant-me a que deixarà el tàbac i fera esport per a sentir-me millor amb mi mateixa.

Des d’aleshores fins avui, ha sigut i està sent una de les millors èpoques de la meua vida. Ara els colors de cara no molesten, ara els meus colors, son meus i formen part meua, ara els trobe els colors més bonics del meu cos. Ara se qui soc i el que vull, ara se les prioritats en la meua vida, i puc assegurar que van molt més lluny que aspirar a veure el que em posaré aquest cap de setmana. He trobat el meu lloc, estic coneixent a gent que abans no m’haguera permitit a mi mateixa conèixer-la per prejutjar massa. Tinc la ment més oberta del que m’haguera imaginat fa uns anys. A banda de les 3 de dalt, he tingut la sort de conèixer a altres Pometes encantadores amb les que gaudeix de molts bons moments, sense deixar a banda als xicons (al conèixer-los m’he preguntat varies vegades amb quina classe de tios m’he ajuntat jo sempre, arribant a la conclusió que eren tots “los capitanes del equipo de futbol”, i clar, per això les meues amigues i jo ens sentíem tan descol·locades amb ells, ja que nosaltres no érem (ni volíem ser-ho) les “jefas de las animadoras”).

Estime la meua gent, estime la meua vida i a qui entropessa en ella i, sobretot estime aquestes Galtetes Rogetes, que de manera metafòrica em simbolitzen a mi.

Ahh, i si qualsevol dia em veieu i no les tinc així, ben rogetes, per favor agarreu-me, perquè vaig a caure de segur!! ;)