Galtetes Rogetes

No és la primera vegada (i per desgracia no serà l'última) que quan parle en valencià en la meua pròpia terra no em contesten de la mateixa manera però sempre he sigut prou tolerant en aquest aspecte i no ha suposat un gran esforç per a mi canviar al moment i dirigir-me a la persona del meu davant en la seua llengua per a que poguera “entendrem”. Però en aquests darrers dies ja m’ha passat massa vegades i comence a estar un poc farta de tota aquesta gentola, a la que jo sempre he respectat però que ara em falten al respecte a mi i, damunt, s’atreveixen a dir-me intolerant i ràdical.
De tantes i tantes vegades com m'ha passat vaig a contar-vos la que més em va molestar i una de les ocasions on m’he sentit molt menyspreada per parlar en valencià, però sobretot, molt trista quan m’he adonat del “catetisme” que impera per tot arreu. De tot açò segur que molts es veieu identificats amb mi. El fet que us relate em va passar fara cosa d'un any en el poble veí, però açò també passa en Benissa i el que és més pena fa, amb gent que porta ací més de vint anys.

Com us he dit fa cosa d'un any, per qüestions de feina vaig haver de baixar a Calp (Calpe, per a qui no sàpiga on és), a cobrar un taló al portador en una sucursal de la CAM (Caja de Ahorros del Mediterráneo), situada en la “Avenida de los Ejercitos Españoles”.

Al entrar en la oficina hi havia varies persones i vaig fer la pregunta del milió: “Qui és l’últim?” No vaig obtindre resposta per part de cap dels presents, aleshores em vaig encarar a la persona que hi havia més pròxima a mi, una dona d’uns seixanta anys que pareixia i, de fet era, anglesa. Vaig repetir educadament la pregunta en castellà, mentre amb el meu dit senyalava la cua de la caixa per si de cas tampoc m’entenia: “Disculpe, ¿es usted la última?” – Yes!!- va ser la resposta. Bé, ja sabia darrere de qui anava i així, poc a poc mentre fullejava una publicitat, va arribar el torn de la dona anglesa que anava davant de mi. La dona s’apropà a la caixa i li digué a la xica jove que estava allí atenent: “Good morning!” A lo qual, la xica jove de la caixa, molt arreglaeta ella i amb els seus pendientets de perleta li contestà: “Good morning!”. I començaren una conversa en anglès sobre lo que la dona necessitava del banc. Una vegada fetes les transaccions bancàries corresponents es despediren ambdues amb un “bye”.
I em toca a mi per fi, m’aprope a la caixa i li dic a la xica jove de la CAM: “Bon dia” i ella, sense alçar la vista de l’ordinador, em contesta: “Buenos dias... dime”... Tocat als ous!!! No sé si és que era massa matí o perquè que la sang em va bullir, però que ganes em varen entrar de dir-li: “Te puedo hacer una pregunta, ¿eres invecil? De verdad que no puedes contestarme con un simple “bon dia” despues de haber demostrado tu gran facilidad con los idiomas? Que tanto te cuesta? O simplemente es por joder?”
Ostres tu, tota la meua vida, no m’havia sabut gens mal parlar en castellà, ni que em parlaren, però eixe dia va ser la meua revelació. Que barbaritat!! Resulta que aquesta dona que havia vingut ací a passar l’estiu de vacances li parlaven de manera que ella ho entenguera i pogués sentir-se com en casa. Però no passava el mateix amb mi, jo m'havia d'adaptar perquè la senyoreta de la CAM (representant d'un gran nombre de persones), no li donava la gana d'esforçar-se una mica i dir, ni siquiera, un "bon dia". Però clar, la meua llengua no li cal aprendre-la, perquè sap massa que jo li contestaré en castellà, perquè no m'ha sabut mai mal. Però eixe dia vaig dir prou, ja m'havia fartat de ser jo la que cedira sempre, ja m'havia cansat de canviar quan parlava, ja em donava igual que m'entenguera o no, jo anava a parlar-li en valencià i sinó m'entenia mala sort.

I més difícil és aprendre a dir "good morning" que "bon dia", no trobeu?