Galtetes Rogetes

Una "situación embarazosa"

2011-03-12T10:00:00.000-08:00

Amics i amigues, avui hem dirigeix a vosaltres per contar-vos un fet verídic que li va ocórrer ahir a una xica de Benissa. El dimarts dia 8 de Març us deixe el manifest del dia de la Dona i ahir ocorreix aquest fet. Jutgeu vosaltres mateixa:

La xica i les seues companyes de feina quedaren per dinar a un restaurant de Benissa amb motiu de la mostra gastronòmica. Un dinar excel·lent, una companyia agradable, en fi, el que es normal en una dinada de companyes. El restaurant estava ple, però a poc a poc, les persones que ocupaven les taules properes a elles anaren deixant el restaurant fins que només quedaren dues taules, la de la xica i un altra.

Aquesta taula estava ocupada per tres homes amb elegants vestits jaqueta, corbates, etc...per més informació, per a que es feu una idea, podríem dir que passarien per membres de “qualsevol” corporació municipal, un d’ells, el més major, s’engrandia de ser advocat d’eixa corporació o d’un dels altres dos que figuraven en la taula.

En fi, com he dit només quedaven aquestes dues taules, quan el cambrer s’aproxima a la taula de les xiques i els fa el següent comentari:

- Els homes d’eixa taula pregunten si us molestaria que fumaren.

Les xiques es miren, un poc confoses i una d’elles que fumava diu que no li molestaria, les altres els era el mateix i una respon dient:

- No es tracta de si ens molesta o no, simplement hi ha una llei que ho prohibeix. A més si, em molesta.

Quan els homes veuen la negativa d’aquesta comencen els comentaris que sobren:

- Caramba, por vuestra culpa no podemos fumar.

- Ja, però és que ho diu la llei.

- Mira, yo soy abogado y las leyes están para saltarselas.

- Home, doncs jo trobe que no...

- Si, si, a mi no me lo tienes que decir, hecha la ley, hecha la trampa...

A cada comentari d’aquest tipus que aquest insurrecte feia, algú de la seua taula es feia groc, però en cap moment el paraven.

A la qual cosa una de les xiques, com afegint un motiu més a la negativa del permís de fumar (pel que pareix una llei no es prou) diu:

- Es que además xxxxxxx està embarazada y eso no es muy bueno para el bebe...

I agarreu-se que ara be EL COMENTARI de l’advocat, que es gira cap a la xica en qüestió i li diu amb tota la mala “sombra” que pot:

- Oye, si estàs embarazada donde tienes que estar es en casa sentada en el sofa!!!

La xica estava tan indignada, tan paralitzada pel comentari que no va poder reaccionar. Però no penseu que es per a dir-li una bona fotraca de comentaris al respecte?

- Perdona, si és per a mantindre al meu xiquet lluny de gent com vostè, és clar que em quedaria en ma casa!!

- Escolte, si les persones com vostè no estigueren en aquest món, més feliços seriem tots!!!

Aquests son un exemple sense aplegar a l’insult directe.

En aquesta historia purament reial, m’indignen dues coses i supose que estareu d’acord amb mi.

El fet que el cambrer pregunte si deixen a l’altra taula fumar i el masclisme del tio poc-trellat .

Però anem a veure, si és una llei, ni que sigues el Papa, ni que sigues qui sigues, que no es pot fumar i és el del restaurant el primer que ni s’ho ha de plantejar.

I de xavo, el dàtil d’advocat!!!

Em fa vergonya aquesta gent i el pitjor de tot és que cap dels dos altres homes “importants” va fer el més mínim comentari per callar al tio collons aquest!!!

Quan aquesta xica m’ho ha contat aquest matí, si em trobe a aquest fantasma de cara li estampe el paraigües al cap!!

Menys fotos, fent-se grans, dels actes que preparen de la setmana (mes) de la Dona i més frenar fets com aquest, que per insignificant que parega darrere s'amaga un monstre!!!

PROU DE MASCLISME!!!!!!!

EL MASCLISME MATA!!!!!!

Manifest dia 8 de Març 2011. Xarxa de Dones Marina Alta

2011-03-07T06:35:00.000-08:00

Us deixe el manifest que ens donaren el passat dijous en el sopar de la dona:

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA

MANIFEST

“100 ANYS RECLAMANT LA IGUALTAT”, i encara queda". (1911-2011)

En març de 1911 més d’un milió de dones van eixir al carrer exigint drets laborals i socials en eixe primer Dia Internacional de les Dones. Cent anys després, malgrat ser molt el que hem aconseguit, encara estem lluny d’equiparar-nos en drets als homes.
Milions de dones en el món pateixen violències, treballen en precari i amb risc per a la seua salut, viuen en la pobresa, carreguen amb tradicions culturals i religioses o són venudes com a esclaves. Només pel fet de ser dones.
L’actual era de capitalisme global està servint per a restringir més els nostres drets amb l’excusa d’una crisi que nosaltres no hem creat, però estem pagant. A més, les mesures que s’adopten pels governs, l’eliminació del Ministeri d’Igualtat, del permís de paternitat i la supressió de línies d’inversió en polítiques d’igualtat són un atac sense precedents contra els nostres drets i accentuen més les desigualtats de gènere.
Són moltes les veus que s’alcen des del feminisme demanant altres mesures que han de passar necessàriament per la inversió en serveis públics, pel repartiment del treball assalariat i el domèstic, per igualar el temps que dediquen dones i homes a la cura de les persones i la criança.
Per això MANIFESTEM:
• Volem ser lliures i autònomes, acabar amb la divisió sexual del treball, com a garantia de la nostra independència econòmica i personal.
• Denunciem tota discriminació i exigim el respecte a la diversitat i demanem que les dones lesbianes, transsexuals i bisexuals es visibilitzen en tots els àmbits de la societat. Volem acabar amb la desigualtat en el tracte per raons culturals, polítiques, socials o generacionals.
• Exigim polítiques que ens permeten a les dones prendre part activa en les presa de decisions dels processos de transformació polític-social cap a una societat justa, igualitària i lliure.
• Treballem perquè es reconega i es visibilitze la presència i la participació de les dones en l’economia, en la història, en qualsevol camp del saber i en la política, perquè només recuperant la nostra història podrem construir el futur.
• Recordem i se solidaritzem en aquest 8 de març amb les dones que estan lluitant en els seus països per aconseguir la llibertat i la democràcia i les que -procedents d’altres cultures, d’altres països- són les nostres veïnes però tenen més dificultats per a aconseguir més quotes de llibertat i autonomia personal.
Només amb la igualtat real i efectiva transformarem l’actual model social i econòmic, basat en el capitalisme i el patriarcat, incapaç de donar resposta a les necessitats de justícia social i d’acabar amb les discriminacions que patim les dones.

Amb la IGUALTAT, una altra política és possible.

XARXA DE DONES DE LA MARINA ALTA

http://xarxadonesmarinaalta.blogspot.com/

L'Auca del Senyor Esteve

2011-01-11T15:46:00.001-08:00

Comencem l'any ben fort!!

El proper divendres 14 de Gener l’Escola Municipal de Teatre de Benissa estrenem l’obra “L’Auca del Senyor Esteve” de Santiago Rusiñol. Actuarem en el saló d’actes de la Cultural a les 22.30 hores i l’entrada és gratuïta.

L’auca del Senyor Esteve és una novel·la modernista publicada el 1907, de la qual es fa una versió escènica.

A La Puntual, una botiga familiar barcelonina fundada fa quatre generacions, la vida avança sense sotracs fins que Ramonet, el més jove de la família i relleu generacional del negoci, decideix no seguir la tradició familiar i dedicar-se a l’escultura. Santiago Rusiñol parteix d’aquesta trama per escriure un retrat magnífic i punyent de la burgesia barcelonina, menestral i treballadora, i de la confrontació entre l’artista i la societat.

Una auca consisteix en un tipus d'art en què 48 imatges sobre un tema en concret s'acompanyen cada una per dos versos heptasíl·labs amb rima consonant, que es diuen rodolins.

Si voleu veure l'Auca del Senyor Esteve entreu en aquest enllaç:

http://www.auques.cat/tot.php?auca=esteve

Acì teniu els versos:

Auca del senyor Esteve Vida clara i verdadera d'un botiguer de Ribera

1. Quan naixia l'Estevet
no feia calor ni fred.
2. El pesen amb la romana
i el miden amb mitja cana.
3. Entre el trànsit comercial
va a la pila baptismal.
4. Per celebrar el naixement
repinten l'establiment.

5. L'Estevet té per juguetes
les capses de fils i vetes.
6. Li omplen de fideus el pap
i de números el cap.
7. Fa pedrares amb prudència
i va agafant experiència.
8. El noi és tan comerciant
que la cosa va endavant.

9. Veu l'Estevet una dona...
sí que l'havem feta bona.
10. L'Estevet molt diligent
ja prepara el casament.
11. Es declara així com cal
al Jardí del General.
12. El casen a Sant Colgat
amb pau i tranquil·litat.

13. És la senyora Tomasa
una dona de sa casa.
14. Per fer créixer la botiga
treballa com la formiga.
15. Van a fer una costellada
a la Muntanya Pelada.
16. I els dóna nostre Senyor
un fruit de benedicció.

17. El bon Ramonet creixia
rodejat de merceria.
18. Li carreguen un moltó
per anar a la processó.
19. Per les idees del fill
la Puntual corre perill.
20. Mor el padrí de l'Esteve
i el ploren a casa seva.
21. La Puntual va fent-se amunt
pels consells d'aquest difunt.

22. El nostre vetes-i-fils
pensa els càlculs mercantils.
23. Com que no té cap desgràcia
se compra una torre a Gràcia.
24. Amenaça la Puntual
un daltabaix molt formal.
25. Per no pensar en la tragèdia
van anar un dia a comèdia.
26. Aquell temporal esclata
i no queda ni una rata.
27. I aquí s'acaba la història.
Nostre Senyor el tingui en glòria

No falteu a la cita de segur que us agradarà moltissim!!!

Per un 2010 ple de bonics records i per un 2011 millor!

2010-12-30T02:58:00.000-08:00

En la vida tenim moments de tot tipus de tristor, d’enyorança, de pudentor, de bogeria, rialles, etc... però si hi ha moments que mereixen ser recordats son els bons, els positius.

Moments que passen d’una tirada, ràpid perquè estàs a gust, moments que ens fan la vida molt més fàcil i agradable.

Moments que vius amb la gent que t’envolta i estimes i que, de vegades, no li donem el valor que reialment tenen.

Aquests moments d’aquest any que està a punt d’acabar estan en aquest vídeo. En falten moltíssims, però aquest és un petit recull d’ells.

Desitge que vos agrade molt i que passeu un Cap d’Any molt supermegaguaii!!!

Per cert, l'any que ve més i millor!!!!!!!!

PD.- Ara que m’he ensenyat a fer vídeos d’aquests prepareu-se... ;)

Que poca vergonya!!!

2010-12-04T04:21:00.000-08:00

Després de tan de temps sense escriure en el meu lloquet virtual, sent molt que la entrada siga aquesta.

Rabiosa i molt impotent. Així em sent en aquests moments. No hi ha dret que amb tota la il·lusió del mon prepares un viatge per a uns dies i que t’ho tomben tot en terra.

Però això que vol dir? Quina poca vergonya tenen els controladors aquests? Com aquestes persones no es donen conter que estan fent molt de mal a qui menys ho mereixem? Com no es sap mal que milers de persones es queden tirades pels aeroports?

He anat aquest matí a Alacant, el meu vol eixia a les 10.30h i ara estic ací en Benissa quan ja deuria d’estar menjant-me uns “fish&chips”. L’Altet no és molt gran, però estava ple de gent, xiquets, nadons, avis i no tan avis, tots en cares de resignació, molt educats, respectant les cues i sense alçar la veu de to, de fet no es sentia quasi res. Tun-tin-tun-ti, a veure que diuen per megafonia: “Les informamos que el trafico aereo de Canarias, Baleares y la Peninsula Iberica esta cerrado por una baja simultanea de los controladores de los aeropuertos. Disculpen las molestias”

Perdona?! Que “disculpe” que?! No m’ho puc creure! Però quina manera de fer les coses tenen aquests pocavergonyes? Com que es donen tots de baixa per salut simultània?

Em sent fatal, estic en casa i no vull desfer la maleta (si fa només unes horetes l’he tancada!!!).

Fatal i encara sent que em tingut sort, almenys estem en casa i no ens hem de buscar la vida en com menjar o on dormir com els ha passat a la majoria de persones.

Els controladors demanant més sou, com si fora poquet el que cobren, i tota la gent perdent els seus diners que molts ja no podran tornar a recuperar.

Senyors controladors, facen bé les coses i no putejen als demés, facen les vagues com toca amb els seus serveis mínims i avisant amb temps, almenys així ens ho plantejarem abans de viatjar.

A mi em cauria la cara de vergonya!!! Fer tot eixe mal a tantes persones que no tenen culpa de res per guanyar més diners!! Deshonrats!!!

Pepa i Kika. 25 anys en la filà Conqueridores

2010-06-29T08:03:00.000-07:00

Enguany ma mare i ma tia feien el 25 aniversari com a membres de la filà Conqueridores i, com es costum en la meua filà el dilluns després de dinar, els montarem una petita sorpressa. Les llagrimes d'emoció estigueren presents des de el principi. Ací us deixe les parauletes que diguerem a les dos i unes quantes fotets:

Corria l’any 1984 quan Pepa i Kika eixireu per primera vegada a desfilar amb aquesta, la nostra filà.
Aquell any era capitania, la segona que ostentava la filà Conqueridores i vosaltres, cosina i germana de la Capitana respectivament, decidireu acompanyar-la i d’eixa manera tastar el gust saborós de la festa. L’any vinent no es poguéreu aguantar i decidireu apuntar-se a la filà Conqueridores, cosa que pareix que fora l’altre dia i ja fa 25 anys d’alló.

Des d’aquell moment fins ara, cadascuna de vosaltres ha exercit un paper molt important dins de les Conqueridores. Formeu part de la primera generació Conqueridora, ja que les vostres filles son membres també d’aquesta.

Que podem dir de tu, Pepa? Sempre estàs darrere de totes i cadascuna de les activitats que en la filà s’han realitzat, sempre majant, més encara en anys capitans on la teua entrega i dedicació ha sigut per a treure’s el barret. La teua dolçor ens ha fet gaudir de moments inoblidables.

I tu, Kika hi haurà personeta que puge amb tan de gust una esquadra fins la nostra famosa curva que tu? I que al finalitzar l’Entrà allà en la carretera, l’esquadra haja pujat tan be que l’única manera d’expressar-ho siga plorant? De segur que no. I com no les teues rialles sempre es senten des de la punta del carrer, la teua alegria i entusiasme per la festa s’apega.

Quan a les dos vos agafa la burrera no cal que vos explique el que passa, perquè això totes ho sabem massa. Sou les predecessores de numerets i disfresses varies en els moments més inversemblants. Com si no, ara tindríem nosaltres la tradició d’aquests dilluns tan peculiars, que muntem en la filà any rere any?.

Podríem continuar i no acabaríem mai, parlant-vos i dient-vos tantes i tantes coses que ens heu fet sentir i dels bons moments amb que hem gaudit junt amb vosaltres, els quals per suposat esperem no acaben mai.

En nom de totes i cadascuna de les Conqueridores he de dir-vos que estem orgulloses que durant aquests 25 anys haveu estat al peu del canó tan en bons com en mals moments.

Abans d’acabar dir que formeu part dels pilars fonamentals de la filà Conqueridores, junt a la resta de pilars veterans com son Joaqui, Conxa, Inma, Marissa, Nydia i Graciela. Xicones, sense vosaltres la filà no tindria el mateix sentit.

Per tot i això gracies a totes per sentir tan dins el que significa el seny Conqueridor d’amistat, companyerisme i herbero.

La il·lusió retrobada

2010-06-24T05:54:00.000-07:00

Ja estic en remulla!! Ja tinc la xilava apunt per a col·locar-me-la aquesta nit. La veritat és que fins ahir no tenia gens de ganes de que arribaren aquests dies, no tenia il·lusió de festa, no tenia il·lusió de Moros i Cristians, ni il·lusió de res. Però anit em vaig pegar un bany en l’aigua que estava com la neu i vaig eixir completament purificada, com si un pes molt gran de dins meu s’haguera quedat en la mar, quedant-me així lleugera completament, com veient les coses d’altre color.

Son temps difícils. Qualsevol de nosaltres té a prop d’ell situacions que no son agradables, tan econòmiques com de salut. Som un poble i qui més qui menys son família, amics i coneguts i no som tan gelats com per a que les coses que els pasen als demés no ens afecten en certa manera a tots.

Son tot just uns dies per a desconnectar un poc de la rutina, per a no pensar en els problemes del dia a dia, (que per molt que no vulguem el dimarts tornaran a estar ahi), per a ajuntar-se amb col·legues i companys i fer unes rialles mentre la música sona. Uns dies per a compartir moments meravellosos i fer d’aquests moments, bons records que no oblidarem mai.

Tinc un amic (al que estime moltissim) que està en Alemanya i aquest any no podrà estar ací. Aquest amic, al igual que jo, ha nascut dins la festa, fill de pares festers i fundadors que, any rere any ha viscut la festa intensament, com es sol dir per ací: "Ho ha mamat des de menudet".

Doncs, just ahir va escriure al seu mur en el feisbuk el següent: “Hui he tingut un somni... Estava en el carrer del forn sentat en una cadira blava amb un burret a la ma, rodejat de amics i escoltant de fons la marxa mora de la fila califes. Se que aquest somni no es farà realitat enguany però encara que estiga a 3000 km de distancia, aquest cap de setmana el meu cor esta en Benissa...”

No es pot expressar més en menys paraules i. Aquest escrit em va emocionar molt i haurà gent que no l’entendrà o que pensarà que som uns exagerats, però d’exagerar res.

Només qui haja sentit la festa tan dins pot parlar així d’aquestes festes.

Només qui haja voltat eixa CURVA famosa i única que tenim en Benissa amb la gent aplaudint i veient més que alguna llàgrima caure pot saber el que és realment el seny de les festes de Moros i Cristians de Benissa.

Només qui escolta una marxa mora o cristiana i els seu cos tendeix a seguir inconscientment el pas de la mateixa pot saber el que es aquest sentiment tan indescriptible que només es compren vivint-lo, sentint-lo i gaudint-lo en primera persona.

Es per això que avui he recuperat un poc de la il·lusió que tenia perduda i no trobava.

Gracies Isaies!! Des d’ací un abraçada molt forta!! I com solem dir: L’any que ve més i millor!!

Concert 12 Juny OLDSEED (Canada)

2010-06-10T06:14:00.000-07:00

Des de Canadà, Baix Terra presenta:Oldseed

http://www.myspace.com/oldseed

Presentant el seu nou EP "The Terror" per tota Europa, ens visita a Benissa en un concert gratuït per a tots els públics. El concert començara a les 22:00h i serà el 12 de Juny a la Seu Universitària. Si t'agrada la música melòdica i atractiva, t'agradara Oldseed.Per favor sigueu puntuals.

Per a tot lo demés: http://baixterra.blogspot.com/

Ací un deixe una cançoneta!! Escolteu-la a veure que us sembla!! AAHHH I NO FALTEU!!

El camp. Espai únic, obert, fresc...

2010-06-01T06:20:00.000-07:00

Estic en la caseta ja i, malgrat que Benissa m’agrada molt, Benimarraig és lo més!!

Em sent afortunada de dormir amb la finestra oberta i veient el cel estrellat i la lluna acompanyant-me en el meus somnis.

Em sent afortunada de al despertar sentir els ocells (hi ha gent que paga per a poder gaudir d’aquest fet, com també hi ha gent que es queixa).

Em sent afortunada de baixar a la cuina i preparar-me un bon desdejuni amb un gotet de llet amb cacau i unes torradetes amb melmelada de fresa i mantega, eixir al riu-rau i amb eixa frescoreta característica de les nostres terres menjar junt a la meua gatuna Puseta. És la millor manera de començar el dia en positiu i ple d’energia.

Per les nits, quan no ix a caminar, em prepare unes herbetes i me’n vaig allà fora a l’era. Em sente i si em pega per ahi agafe algún llibre i en tota la tranquil·litat de la nit (mentre algun que altre mosquit em fa blava), lleig un ratet abans d’anar a gitar-me.

De veritat que aquestes coses si no es viuen no es poden entendre i pareixeràn tonteries, però jo em sent molt be en la caseta i no ho canvie per res del món.
Aquestes son de les xicotetes coses que tinc en ma vida que em fan gaudir i que em senta, com he dit abans, afortunada.

Si, als espais lliures de fum!!!!

2010-05-06T13:46:00.000-07:00

Per als milers de no fumadors (i de fumadors que no tenen la necessitat d’estar menjant i fumant) ací us deixe la iniciativa que dona suport al canvi de la llei antitabac en Espanya.

Ahi van unes bones raons per a unir-te!!!

Si eres NO FUMADOR:

http://www.porquenosotrosno.org/web/no-fumo.asp

Si eres FUMADOR:

http://www.porquenosotrosno.org/web/fumo.asp

Si perteneixes a la rama de l'HOSTALERIA:

http://www.porquenosotrosno.org/web/hostelero.asp

Entreu i voteu: http://www.porquenosotrosno.org/web/unete.asp

I per si no en teniu prou, ahi us deixe un eixemple del que jo he dit varies vegades,
que pasaria si quan fumem es fera per fora el que ens fa per dins??? (avise que fa un poc d'impressiò)

L'Ofrena Cibeles!!

2010-05-03T10:54:00.000-07:00

Les festes han arribat al seu punt i final. Molts voldrien que duraren més, però estic segura que ningú aguantaria. Son vuit dies ben concentrats.

Personalment, enguany he tingut unes festes molt tranquil·les, he gaudit de tots els actes, he disfrutat del dia i la nit, en fi, unes festes molt bones, però sense desfasar.

Hi ha una coseta dels actes oficial d’aquestes festes que la tinc que comentar precís i és l’acte de l’ofrena de flors. M’agrada molt aquest acte, però s’ha convertit en l’ofrena Cibeles!! La cercavila dels xiquets del Convent a la Església no és tal, s’ha transformat en una llarga passarel·la per a que els pares, uelos i tios llueixin els modelets que s’han comprat a posta per a dur a la criatureta amb el vestidet de benisser/a . Que és una llàstima que es gasten els diners amb aquest vestidet del xiquet/a perquè no es veu. I si els xiquets que van a peu no es veuen imagineu-se els que van en carret...

Jo estava veient-los passar i és que estava posant-me mal·lalta, no es un recorregut tan llarg com per a que els xiquets es perden. Pense que amb unes mares encarregades hi hauria prou. Per cada 10 xiquets hi han 25 adults, que dius: “xé, pa que??!!”

Se que fa alguns anys han intentat que qui vulga acudir a aquest acte ho faça amb el vestit típic del poble però només uns quants es decideixen a fer-ho (als quals aplaudeix!). Pense que deuria regular-se d’una manera o altra, o que ixquen tots vestits o que es cree un acte paral·lel per a que els pares i mares desfilen, però per favor que puguem veure als seus fills, nebots i nets i que els pares no els lleven protagonisme als xiquets.

Algú podria dir-me que no trau el seu fill per a que el vegen i jo li podria contestar aleshores que podria dur les floretes a la Purissima qualsevol altre dia de l’any, per eixemple...

Per cert, el mateix pasa el dimarts en les disfresses.

Ací teniu dos eixemples de com deurien desfilar tots en l'ofrena ;)

De tota manera és una opinió personal, ni més ni menys.

Solfing People!!!

2010-04-21T06:13:00.000-07:00

El divendres, després de molt de temps, vaig anar de sopà amb la meua estimada Solfing People. Ja feia temps que no els veia i vaig gaudir molt d’aquesta ajuntada.

La Solfing People és la meua gent de solfa i tots i cadascun d’ells son gent amb la que no m’haguera imaginat mai el creuar-me amb ells en aquesta vida i que es formarà un vincle tan especial.

Recorde el meu primer dia de solfeig, arribe a l’escola de música i allí hi havien dos xicarrons sentats en un banc, Miguel i Santi. Els coneixia de vista del institut i perquè son de la quinta de Vero. Em vaig quedar esperant amb ells fins que arribara el nostre professor/a, quan ve una xica de Teulada, Paqui, que la coneixia de l’ institut i que també havia coincidit, si no recordava mal, en classe. A mi em va estranyar perquè de seguida vaig pensar que feia aquesta noia ací en Benissa, si es que no hi haurien classes a Teulada. Però la sorpresa va arribar quan ella va obrir la classe i, que fort, era la nostra professora!!! Jejeje, quina risa ens feia veure que ens donava la classe ella. Després va entrar Xaro, amb la que també compartiria les classes de teatre. La classe amb nosaltres estava ja mig completa a falta de Robert i Carlos. Una classe ben completa i, podriem dir, benavinguda. Que feia ganes d'anar només pel bon rotllo que hi havia.

Per això crec que es mereixen un lloquet en les meues Galtetes Rogetes, ja que m’han fet passar unes classes de solfa inoblidables durant 2 anys i unes nits de festa increïbles.

Jo ja no vaig a solfeig ara tinc el temps molt just per a moltes altres coses, però ha agafat el relleu Ximo, el qual, com no, s’ha unit a aquest grup com si des del primer any hagués estat.

Ací us deixe un mini-reportatge dels nostres festivals nocturns (on la meua camera no ha faltat a cap d'ells):

En fi, sols em queda dir que sou tots un 10 i que sempre que m’ajunte amb vosaltres m’ho pase de meravella. Ahh!! I que continueu contant amb mi per a eixes sopaetes tan divertides.

Un abraçada ben forta a la meua Solfing People!!!

El Diari d'Alba (una xiqueta de vuit anys)

2010-04-12T09:48:00.000-07:00

02-06-1987

Hola Diari, avui ha sigut el meu aniversari i han vingut els meus “amiguets” del “cole” a ma casa per a celebrar-ho. Ma mare ha preparat “sanwich” de “jamón” i formatge i una “tarta” que posava “Felicidades Alba”. He complit 8 anys i m’ha agradat molt i m’ho he passat molt be jugant. M’han regalat moltes coses, llibretes per a l’escola, “cuentos” per a pintar i un “estuche” de colorets.
I ma mare m’ha regalat a tu. Si, a tu Diari, que ma mare m’ha dit que ací puc escriure les coses que em passen i secrets que tinga. Eres molt guapet, de color verd amb unes fressetes i un “candao” amb clau i tot, per a que ningú puga obrir-te, només jo.
Bon nit Diari.

03-06-1987

Diari, hui he anat a escola i al pati m’ho he passat molt be jugant amb Anna i Raquel. Esta vesprada he anat a casa Raquel també a berenar allí. Raquel és la meua millor amiga i m’agrada molt jugar amb ella.

07-06-1987

Hui he anat al dentista, m’ha dit que les dents estàn eixint-me be. Jo li he preguntat si estes tornen a caure i m’ha dit que si, però ja quan seré molt major. Joo, quin rotllo, el “Ratonsito Perez” no vindrà fins una llarga temporada, jo que amb tots aquets dinerets que em deixara volia comprar-me un vestidet per al BabyFeber.

14-06-1987

Hola Diari, hui he anat a veure la meua avia a la caseta. M’ho he passat molt be jugant amb el Teodoro el gat marró que tenim allí. Ma uela m’ha donat un poquet de cafè amb sucre, no li ho digues a ningú perquè és un secret, ella diu que no vol que ma mare s’entere, per això t’ho dic a tu.

20-06-1987

Hola Diari. Estic molt contenta perquè demà me’n vaig de viatge amb els meus pares. Hui he estat preparant la maleta amb un munto de coses i la meua mama també m’ha deixat que em porte el meu Babyfeber. El meu papà diu que anem a veure unes persones que viuen en Saragossa, que eren amics dels meus avis i, que també veurem més poblets de per allí. Tinc moltes ganes d’anar, sobretot perquè no tinc que anar al “cole”.
Tu, Diari, no et preocupes, també vindràs amb mi i podré contar-t’ho tot el que faça.
Bona nit Diari, que demà tinc que matinar.

21-06-1987

Estimat Diari, hui em eixit bon matí amb el cotxe ple de bosses de roba i maletes. Mon pare ha agafat també un basquet de raïm per a regalar-lo a Eduardo i Maria quan arribem allí. El viatge està prou entretingut i ma mare i jo cantem cançons per no avorrir-nos, jo després de dinar m’he adormit.

Hem aplegat per la vesprada i després de passar per molts carrers hem arribat al bar que tenen Eduardo i Maria allí en Saragossa. El bar està un poc vell. Maria y Eduardo son molt majors però molt “guays”, només hem entrat s’han posat molt contents de veure’ns, a mi m’han dit que des que era un “bebé” no m’havien vist i que m’havia fet molt fadrina. M’han donat galetes de xocolate que estaven molt bones.

Després ens han ensenyat el rebost del bar, parava un poc fosc i hi havia varies estanteries amb pots de tota classe i hi havia un escriptori tot ple de papers. I ha entrat el seu fill Antonio i m’ha dit que era molt guapa. Antonio ens ha ensenyat molts dibuixos de la Mare de Deu que diu que ha fet ell, però mon pare després ens ha dit a la mama i a mi, que això no ho ha fet ell segur. Maria diu també que Antonio va guanyar un concurs de menjar “pepinillos” que se’n va menjar 100.

Després han eixit tots fora i jo també volia eixir, però Antonio ha dit que em quedara jugant amb ell. Jo volia jugar, però el joc que em jugat és un secret, jo no havia jugat mai, però no vull jugar més, no m’agrada el joc eixe. Ell m’ha tornat a dir que estava molt guapa i s’ha agenollat davant meua i em dia “vamos a jugar a un juego que tu me das un besito” i jo li pegava un besito, però després el besito m’ha dit que li’l donara en la boca.

Jo li deia que no volia jugar, però Antonio deia que el més divertit encara no havia aplegat. Ell ha arrimat la seua boca a la meua i després s’ha apartat i jo li he dit que volia eixir, però Antonio no em deixava em tenia agafada pels braços i m’ha dit que no xillara ni diguera res sinó diria als meus pares que estava portant-me mal. Jo he callat. M’ha tornat a besar a la boca i he notat molt mal gust, m’ha agarrat molt de asco i després m’ha baixat els pantalons i m’ha dit que portava unes braguetes molt guapetes, jo tenia susto, ha baixat les meues braguetes i arrimava el seu cap a la meua pometa i jo he tancat els ulls perquè no volia mirar més. I menys mal que de fora Eduardo l’ha cridat, però m’ha dit que ja tornaríem a jugar altra vegada i que no li diguera res a ningú, que era un secret. Jo no vull jugar, em fa por.

13-04-2010

Hola Diari. Ha passat molt de temps sense escriure. Avui per casualitat, buidant la meua habitació t’he trobat amagat al fons d’un calaix. Encara recorde aquell dia com si fora ara. Aquell joc uns anys després vaig saber que no era cap joc. Recorde la cara d’aquell cerdo baixant les meues bragues i dient-me amb una veu asquerosa “uy, que braguitas más bonitas, a ver lo que hay debajo”. Repugnant. Encara ho pense i m’aborrone. Ell tindria uns 20 anys més o menys. Quan eixirem d’allà dins em vaig demanar un got de llet amb Cola-Cao per veure si eixe gust horrible que tenia desapareixia, però ni tan sols això va fer que desapareguera.

Recorde que aquella nit la passarem en casa d’Eduardo i Maria i que em digueren que jo dormiria a l’habitació d’Antonio, la por de passar la nit al seu costat i de la continuació del joc feren que un “NO!!” fortíssim eixira de dins meu. Ma mare em preguntà que què em passava i li vaig dir fluixet que no volia dormir al mateix lloc que ell. Ma mare em tranquil·litzà dient-me que dormiríem les dos juntetes i mon pare al sofà i que Antonio anava a dormir a casa d’un amic. Per fi, estava salvada!! Però eixa nit no vaig poder dormir, em despertava a cada moment amb por, espantada per si eixe fill de puta entrava.

Després de tan de temps i molt al meu pesar, tinc aquell desagradable moment gravat en la meua memòria. Encara em sent afortunada perquè no vaig tornar a veure a aquell monstre la resta de dies que hi passarem de vacances allí i perquè no hi estiguérem més temps en aquell rebost fosc. Però això no es fa, això a un xiquet no se li fa. Jo no sabia el que estava fent-me. Per mi que els maten a tots, a qualsevol que li faça algo a una criatura innocent, per mi no es mereix la vida.

A dia d’avui no li ho he contat a ningú per por que es pensen que és una invenció meua. I així continuarem guardant aquest secret, Diari.

El Boig

2010-04-10T14:32:00.000-07:00

El cel estava descobert i els últims raigs de sol es mostraven ja un poc tímids. I allí estava Jo, com si llegira el gran periòdic que sostenia obert entre les meues mans i que només utilitzava com un útil instrument per al meu passatemps. Gaudeix veient com les persones es relacionen entre elles i posant paraules als possibles pensaments d’aquests. I es que el comportament dels essers humans és molt curiós sobretot quan creuen que ningú hi està mirant-los.
Estimats lectors sols em queda dir-los, com una mena de prolegomen, que els fets que hi relate a continuació son producte de la meua infinita imaginació i qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència, els ho puc garantir.

L’olor d’una cigarreta d’herba s’apropà al meu nas duta per una petita onada d’aire càlid. Al buscar d’on venia la forta olor vaig trobar una parella a les meues esquenes fent rises mentre la fumaven.
Uns turistes, pare i fill supose, estaven drets d’enfront la mar, mirant a l’aigua. El pare parlotejava en un estrany llenguatge, fent grans manotades i senyalant cap al dintre de la mar, el fill, bocabadat, el mirava amb ulls incrèduls.

La brisa marina barrejava els cabells d’Ella mentre baixaven per la empinada costera que els duia directes a la mar. No era la primera vegada que aquests Dos venien a aquesta caleta.
Em semblava que, com a mi, els agradava la mar de pedra. Una mar d’aigua neta i fresca, una mar callada amb un silenci a dures penes trencat per la remor de les ones. Una mar lliure de l’afluència de cridaneres famílies amb xiquets per tot arreu, autobusos de l’ Inserso, “musculmans” de gimnàs amb tabletes de xocolata postisses i senyoretes de cintura estreta amb grans pits de plàstic. En definitiva, una mar amagada on mai ningú es sent observat, on les poques personetes que ens perdem per ací, no és per lluir un bronzejat daurat, sinó per poder gaudir d’unes hores de dolça tranquil·litat fugint del desassossec diari.

Ell buscava amb la mirada un lloc on deixar els “trastos” que havien baixat. Mentre Ell s’assentava en una pedra a la vora de la mar, només a uns pocs metres de Mi, Ella entrava lentament dins l’aigua. Els seus voluminosos i definits cargols deixaren pas a una llissa melena daurada banyada per l’aigua.
Allí dintre, en l’aigua, es sentia lliure, com si només estigués Ella en el món. No pensava en res i en ningú, només Ella. De volta en volta, quan sortia d’una llarga capbussada, es feia els cabells enrere amb les mans, obria els ulls i el mirava a Ell, assegut en la pedra, amb la samarreta fora i escrivint en una llibreta.
Sempre duia al damunt eixa petita llibreta, font d’idees. Pot ser, al igual que Jo estigués escrivint algun relat... Pot ser inclús, que no fos Jo l’únic espectador passiu d’aquesta meravellosa caleta benissenca. S’imaginen vostès?! “l’observador observat”, quina paradoxa!

- “Ufff, l’aigua està boníssima!!”- sentia que li deia Ella- “que no entres?”.
- “No se que fer. Estic escrivint un altra historieta”
- “D’amor?”
- “No, bueno si. És un tio que queda per a una cita amb la dona per a celebrar el seu aniversari i va a comprar-li flors i això i arriba tard a la cita i ella...”

I no vaig poder sentir més. El meu mòbil no deixava de sonar. No va ser res important. Quan vaig deixar de parlar, tots Dos, continuaven pràcticament com me’ls havia deixat. Ella eixugant-se i Ell escrivint.
Al cap d’una estona Ell s’aixeca i entrà pausadament dins la mar. Ell es sentia bé dins l’aigua però no solia allunyar-se molt de la vora, li tenia respecte a la mar. Es dugué la mà al coll i amb els dits intenta trobar-se el pols, estigué uns quants segons escoltant el bateg del seu cor. Respirà profundament, els bategs eren prou regulars. Intentava gaudir d’eixe moment no pensant en res fet que li resultava prou difícil encara que fos per uns instants, però en aquesta caleta això era un poc més fàcil. Es gira per mirar-la a Ella. Quan les mirades es creuaren es va sentir segur i un somriure aparegué en el seu rostre, correspost instantàneament per Ella, inclús per Mi, encara que no cap dels Dos fos conscient. I, de sobte, una forta sensació de benestar envaí l’espai que els separava a tots Dos.

Ell sortí de l’aigua i es queda dret a la vora de la mar, mirant cap a la llunyania. Les ones trencaven suament en els seus peus nus mentre Ella s’apropava a Ell. Quan només uns pocs centímetres la separaven del seu cos li acaronà els curts cabells dolçament i el va envoltar amb els seus braços alhora que Ell li agafava les seues mans i unes besades furtives es perdien per l’esquena.

Potser cap dels Dos sabien ben bé el que eren, pot ser tampoc els importava massa. Sols sabien que en eixos moments estaven junts i, ni tan sols eren conscients de que ho estaven. A la seua manera, gaudien l’un de l’altre. Pot ser no pensaren en el demà, pot ser sols gaudiren del present i visqueren el dia a dia sense anar més lluny. I al cap i al fi en l’estima res de tot açò importa, no creuen?

I ja la foscor de la fi de la vesprada es feia latent a hores d’ara. En la platja ja només quedàvem ells i jo. Era hora d’anar-me’n, encara hem quedaven unes cosetes per fer en Benissa abans d’arribar a casa. Hem vaig alçar per a agafar les meues coses i en un no res, al girar-me per fer una última ullada als innocents personatges de la meua petita historia, ja no hi eren. Estaven pujant ja la costera i poc a poc, desaparegueren darrere les roques. No sabia qui eren, però em van transmetre unes sensacions molt bones i aquests son els pensaments que en mi floriren una vesprada d’estiu qualsevol en la meravellosa caleta de Benissa.

I, bé, m’acomiade de vostès molt al meu pesar, no per sempre, és clar. Espere que hagen gaudit de les bogeries d’aquest boig que escriu. Gracies

El meu Iaio Vicente (obrint una finestreta del meu coret) Part III

2010-04-08T10:36:00.000-07:00

En la caseta teníem tres nesprers i quan aplegava el temps d'aquesta fruita, mon pare arribava a casa i em deia: "Nydia, el iaio diu que ja pots anar quan vulgues que els nesprers estàn de lo més plenets". I eixe cap de setmana, només aplegar, buscava a ma uelo per a que m'ajudara a pujar-me dalt del nesprer i, una vegada allí dalt, menjar-me'ls ben agust. I és que el gust del nispro, acaba't de collir i menjat dalt de l'arbre, no sap igual, té un sabor especial.

També en la caseta tenim una palera que fa figues de pala i, ma uelo, amb la meitat del baló que li havia sobrat del bevedor dels gossos, agafava una per una totes les figues de pala i les posava en una cabàs. S'assentava a la vora del riu-rau i ens deia al meu germà i a mi:"A que no es sabeu la cançó de les figues de pala?". Nosaltres, amb la cara eixa que bocen els xiquets mescla d’innocència i curiositat, li dèiem que no, que ens la cantara. I així ens cantava ma uelo, mentre obria les figues de pala:" Higos chumbos, higos chumbos, contrarios de mi navaja, os corto corona y culo y en medio os hago una raja". I cada figa que agafava igual. Així és que si alguna vegada no sabeu com pelar una figa de pala, utilitzeu la cançoneta de ma uelo i ben fàcil que ho teniu.

A mi ma uelo hem va marcar molt, però reconec que al meu germà molt més. També se'l va gaudir més, ja que jo, vaig arribar a una edat que no m'apetia anar a la caseta, que quan anava, només algú se'n pujava al poble, jo cap amunt. Els últims anys de vida treballaren, colze amb colze, mon pare, ma uelo i el meu germà obrant "El Paraor", on avui en dia el meu germà viu.

Volíem moltíssim a ma uelo, però les persones sempre arribem tard a dir-ho. La mort de ma uelo em va pillar molt de imprevist, però em va ensenyar una cosa molt important i que ha canviat la meua vida, hem va ensenyar a dir a la meua gent que la estime, que la vull, a abraçar-los...perquè a ell el volia però no li ho deia o, tal vegada, pense que no li ho vaig dir lo suficient.

Mai està de més dir que vols a una persona i a ningú li sobra mai sentir-ho, saber que hi ha algú que ens estima, ens ho demostra i ens ho diu, això és, senzillament, Meravellós. Perquè la majoria de vegades, quan venim a dir-ho ja és massa tard.

Pareix que ens avergonyim quan parlem de sentiments, quan diguem a algú que l'estimem, però en canvi, no ens avergonyim de dir les coses que fan mal els demés o, inclús de criticar a les persones.Pareix que ens coste més donar un abraçada o un bes que pegar una patada o un calbot. Això hem de canviar-ho com siga i hem de començar per nosaltres mateixa.

Estimem, estimem com si fos l'últim dia que ens poguérem estimar.

Una abraçada a tots.

Per al meu iaio Vicente, que estarà tancant-me l'ullet des d’allà dalt.

El meu Iaio Vicente (obrint una finestreta del meu coret) Part II

2010-04-08T10:32:00.000-07:00

La veritat és que hem puc donar per satisfeta perquè he viscut moltes coses, que la majoria de xiquets d'avui en dia, no poden viure sinó una vegada a l'any en una excursió a la granja escola.

He vist nàixer a més d'un corderet, inclús he vist com un era rebutjat per la seva mare, perquè havia naixcut una nit de pluja i havia caigut en una bassa de fem, perquè l'olor materna i la mare no el reconeixia (que pena i quina manera de plorar eixe dia); el criarem a biberó, al principi ens tenia por, però poc després quan hem veia entrar amb el "bibe" en la mà (una botella de cristall de refresc menut amb una tetina), se'n venia corrent cap a mi. Jo l'acariciava mentre ell mamava, que sensació més bona!!!

El meu germà i jo hem gaudit fent cabanyes, amb l'ajuda de ma uelo, és clar. I era més senzill del que pareixia; una corda, d'ametler a ametler, una vela al damunt i clavada al terra com una tenda de campanya, i ale! ja tenies la cabanya. A voltes ens cansàvem de les vistes i canviàvem de lloc la cabanya i, així, ja teníem altra vesprada de jugar. També ens va fer un balancí gegant, si, gegant, també d'ametler a ametler, amb la mateixa vela d'arreplegar les ametles, un nus a un costat i a l'altre, i ale, ahí teníem uns 3 o 4 metres de "columpio". Que rises ens fèiem, amunt i avall, amunt i avall!!!!

Algunes vesprades Roberto i Juan Enrique, els nets de Paquita la Rulla (que ens preparava uns berenarets boníssims quan anàvem a sa casa), venien a jugar i eixes vesprades ja eren massa.Algunes d'eixes vesprades teníem la sort d'anar a gaudir d'un banyet en la piscina d’algun veí (la del tio Antonio el del Rastro, que tenia l’aigua molt freda perquè la omplia del pou, i a més ens divertia perquè sempre tenia algun xiste per a contar-nos; la de Miquel de Massiana i MªRosa i d'altres més). Ens n'anavem per la pinaeta a explorar i cada dia la nostra vida es convertia en una petita aventura.

Sempre ens trobavem alguna pedra amb forma curiosa o no, però nosaltres li la veiem; o algun crani d’algun animal i ens passàvem una bon estona deduint d'on hauria vingut eixe ser o quin tipus d'animal salvatge seria; o ens trobàvem amb alguna picada d'una o varies vespes per haver-nos clavat per un matoll que contenia algun vesper (si varem córrer i plorar eixe dia, jo me’n vaig emportar cinc, que coentor!!!). Jugàvem als clicks, a botar pels bancals, agarràvem les bicicletes i baixàvem al barranc ben contents, però després la pujada ja no era tan divertida; jugàvem també a papas i a mamas i a infinitat de jocs més. Aquests jocs aplegàvem a la fi quan sa uela, desde la seua caseta, li feia un crit a la meua (meravellós mètode de comunicació), que anava a buscar als xiquets per a enviar-li'ls per l'àrcen de la carretera, sense llevar-los l'ull de damunt.

A la caseta no ens avorríem mai i no teníem, aparentment, res i, alhora, ho teníem tot.Recorde el sabor de la millor "agualimón" de tot el terme de Benissa, inclús m’atreviria a dir, de la Marina, com no, feta per les mans de ma uelo. El meu germà l'ajudava molt més que jo en les feines del camp, però en "l'aigualimón" l'ajudava molt més jo. Lo més costós era rascar les llimes, una per una, tota la corfa ben rascaeta. Després quan ja començava a donar-li el coloret i el sabor dolcet, era ja una feina més plaentera, sobretot quan hem deia: " Ala, Nydia, tasta-la!!" i que bona estava, tan dolceta, tan casolana, tan de ma uelo, amb eixe tó ocre, que només en veure-la ja sabies que el gust anava a ser lo milloret. Duia "l'aigualimón" en geladores a Santa Anna, Lleus, Pinos, Berdica, Benimarraig i, pràcticament, a totes les partides de Benissa. En feia també per a les filaes capitanes en Moros i Cristians, i allà on anava triomfava! A qualsevol persona de Benissa que li preguntes, a dia d’avui, per "l'aigualimón" de Vicente la Venta t'ho podrà dir perfectament.

El meu Iaio Vicente (obrint una finestreta del meu coret) Part I

2010-04-08T10:06:00.000-07:00

Continuant amb el traspàs del feisbuk i dividit en 3 parts, us deixe el relat que més he gaudit fent. El record del meu Iaio, que encara quan el lleig no puc evitar que unes llagrimetes baixen per les meues galtetes.

L'altre dia vaig recordar ma uelo, com tantes vegades ho faig i, la veritat, m'han entrat moltes ganes de que eixos bons moments que vaig passar amb ell no caiguen en l'oblit. Tinc moltes experiències agradables amb ell, que fan que quan el recorde, un somriure aparega sempre en el meu rostre.Recorde molt bé la seua olor i el tacte d'eixes grans mans curtides pel treball del camp, el seu nas, un poc doblegat, pobret, d'una vegada que sent xicotet, el varen tancar al “cuarto de les rates” a fosques i, volent sortir d'aquella habitació fosca i humida, plena de rates gegants imaginaries per la por, es va pegar una “tafarrà” contra un moble i es va trencar el seu naset xato...

Ma mare hem conta que, quan jo era un nadó, ma uela Lola m'adormia amb el "troccotoc" de la cadira, però quan això no funcionava, ma uelo agarrava el cotxe, em col·locava dins, tirava marxa arrere i uns quants metrets més i queia redona, dormideta del tot. Ara entenc perquè quan puje a un cotxe que no es conduit per mi, m'adorm enseguida...

Al meu germà i a mi ens agradava molt anar a Benimarraig de xicotets, mare, pues no en tenim de fetes per allí... Ma uelo venia a arreplegar-nos amb la seua C-15, la deixava damunt la vorera i ens tocava el timbre. El meu germà i jo baixaven els escalons de dos en dos, com si d'una marató es tractara, ma mare obria la porta i entrava ell, els dos volíem ser el primer en tirar-nos als seus braços. I arribàvem alhora, ens tiràvem al seu coll, i ens agarrava als dos, com si fórem dos sarronets de creïlles...

Quan venien els Reis Mags, a la sendemà, baixàvem a dinar a la caseta, que ma uela Lola preparava un putxeret boníssim i, ma uelo, cada vegada ens amagava els regals en un lloc. Imagineu-se, al camp, pues tenia mil llocs que li donaven joc. Una vegada, fins i tot, va marcar amb una ferradura les petjades dels cavalls a l'era, i el meu germà i jo seguint-les, tots dos emocionats, i arribàrem al garrofer, i allí, en lo més alt, estaven els regals penjats. Jo encara no meu havia ni pensat i el meu germà ja estava dalt, a vorer que arreplegava. I ma uelo ens mirava amb eixe mig somriure: "Jo ja vos ha dit que havia sentit algo".

També era molt bo el dia de les estrenes, i direu, clar eixe dia sempre és bo. No ho negue, però ma uelo feia que fora especial, inclús màgic. Es preguntareu perquè, doncs perquè tenia una màquina d’escriure màgica!! Guardada en el seu estutx, en el fons de l'armari on, en teoría, la uela no sabia que allí hi havia la mágica màquina que et donava diners. El moment era tot un ritual. Dinàvem, i encara no havíem acabat i el meu germà i jo ja estàvem mirant-nos, nerviosos, miràvem a ma uelo. "Iaio..." i li fèiem ensenyes amb el cap senyalant cap a dins, cap a l'habitació. A ma uela Lola no li sentava gens bé que el buscarem només a ell, jejeje. Doncs entravem en l'habitació i ma uelo treia la màquina de l'armari, la col·locava damunt del llit, obria l’estoig, i ens deia que rodarem la rodeta de la màquina i, "voila" els bitllets començaven a eixir un per un...

Ma uelo era d'eixa raça d'homes d'abans, eixa raça forta, valenta, de la jornada de sol a sol i encara, cuan el sol s'amagava, els donava de menjar als animals: “herbasfalç” a les cabres, ovelles i conills, el pienso als gossos, que algun dia tenien la sorpresa d'un putxero improvisat (del qual també recorde l'olor), un poc de dacsa per a les gallines i, així, passant pels diferents corrals, anava donant-los la bona nit a tots i cadascun d'ells.Era amant dels gossos, li agradava caçar i, encara que no fos la temporada, sempre guardava algun lloquet per a "soltar els gossos un ratet".

A mon pare li va costar molt de temps despenjar del garrofer de l'era el petit invent que havia ideat ma uelo per a donar de beure als gossos quan eixia a soltar-los, era molt curiós, un baló de plàstic, partit per la meitat i nugat amb un cordell a una botella de refresc de 2 litres, sempre trobava solució per a tot.Sempre m'han semblat curiosos els noms amb que batejava els gossos; Sotana, Mengana, Cristiana, Sultana, Xocolate , Marroneta i, a la que més volia, un clàssic, Lassie (també era la més volguda pel meu germà i per mi. Lassie era com un doberman en miniatura i la varem criar desde xicotiua, no era molt guapeta, però era carinyosa). Ma uelo deia que era la que més menuda i la més caçadora, ja que el seu tamany l'ajudava a poder-se col·locar per mig de qualsevol matoll i "sampar" al conill abans que ningun altra.

Respecte als noms, ma uela Lola era tot un cas, depenent de la telenovel·la que la primera tirava pel migdia, feia variar els noms dels gats, ovelles, gallines i, eren tan variats com Rubi, Perlita, Cristal, Lucinda, Luisa Fernanda, Abigail, Celeste i tants altres que ara, per desgracia, no recorde. Bueno, que m'oblidava de l'homenàs de la novel·la, Luis Alfredo José, el xoto.

I vinga donar diners a qui no li fa falta

2010-04-07T06:44:00.000-07:00

Ahir em vaig quedar molt sorpresa al veure en les noticies que per a impulsar l’ús del vehicle elèctric el Govern donarà fins a 6.000,00 euros per al comprador d’aquest tipus de cotxe. De veres??!! 6.000,00 euros???!!! Em pareix una barbaritat i més quan pense qui podrà comprar-se un cotxe així. No vaig a entrar en les avantatges o no que tinga, sé que per al medi ambient és molt bo, però eixe no és el tema. El problema és que se’l compraràn quatre capritxosos (que ja en tenen de gasoil/gasolina) i que poden permitir-se el pagar-se’l ells senceret i nosaltres li donarem fins el 20% del que li coste per a que eixe senyoret puga anar els diumenges a la mar (que és el més lluny que pot arribar, ja que als 80 kms el tens que carregar i la màxima velocitat que agafa son 70 kms/h). Em pareix vergonyós, perquè pense que això just ara no feia falta.
Pense que la implantació d’aquests vehicles és favorable, però tot al seu temps, ara, la veritat trobe que hi ha coses que fan molta més falta.
Jo el que veig és que es parla d’euros com si foren carxofes, i la inversió aquesta dels vehicles és de 590 milions d’euros, imagineu tot el que pot fer-se amb aquests diners...

Jo no entenc molt del tema i, així i tot, trobe que algunes de les mesures d’ajuda econòmiques que es donen podrien fer-se d’una manera més equitativa.
Com per eixemple els 2.500,00€ per cada fill que es porte al món. Em pareix perfecte, però no trobeu que hi ha molta gent que no els necessita? No trobeu que deuria demanar-se la declaració de la renta i veure en cada cas si fan o no falta eixos diners? O tal vegada donar-se amb “vales” per a la farmacia, per a panyals, xupetes, llet, biberons,etc? No trobeu que no deuria de donar-se ni un euro en efectiu? Perquè al cap i al fi no sabem si aquests diners es gasten en articles de primera necessitat del nadó o en una TV de Plasma per als papis (que ho dic, lo de la tele de plasma, perquè ho sé i hi ha prou gent que ho ha fet, que se l’ha comprada amb els diners de tots).
I ara,pel contrari, per a demanar l’ajuda de 200.00€ per a llogar un pis, et demanen una fotracà de papers i rebuts i rentes i uff, una animalada de coses que “paqué”, que al final no acaben donant-te-la perqué et falta l’últim rebut de la llum que no has pagat. Bo i això en alguns llocs, perque ací, a la nostra benvolguda Comunitat Valenciana, enguany directament no donen eixes ajudes (però si que anem a desfer el Cabanyal i construir qualsevol cosa que faça que Valencia estiga Preciosa).
I ara, per un costat et donen i per l’altre t’ho foten. Com en la pujada del IVA. Si aquestes subvencions que es donen a “troxe i moxe” estigueren un poc més regularitzades, igual no tindriem que pagar tots en el dia a dia un 2% més. Que en el pa que compres hui no és nota, però conta de tot l’any i veuràs. I, com sempre, perquè pujen este i no el que es paga en la declaració de la renta (que és l’impost més just, com més te uno, més paga)?
Em pose malalta mire cap on mire. Sempre dic que no miraré les noticies, ni obriré Internet ni tan sols una ulladeta a les fotos de qualsevol periòdic i, almenys, en la meua ignorància seré feliç, però em pasa com el que després d’una borratxera tremenda no vol beure més i només alçar-se ja té la cervesa en la mà! ;)

Si algú coneix a Inspiració que li diga que pase per ma casa!!

2010-04-05T03:46:00.000-07:00

Falta d’idees.
Això és el que tinc en aquests moments, falta d’idees e inspiraciò. A més que m’han fet el comentari que els meus posts es possible que siguen un poc massa extens i es facen un poc pesats de llegir.
Això de reduir els texts és complicat, ja que quan em ve una idea d’escriure sobre qualsevol cosa, no puc parar. Comence a escriure i per a mi és molt difícil limitar les paraules. Si ja és complicat plasmar el que la meua ment pensa per a que tinga un orde coherent i sentit, més difícil és si tinc que dir el mateix en menys paraules.
I ara intente centrar-me en alguna cosa per a comentar o imaginar o criticar i la meua ment està bloquejada. No m’agradaria deixar de banda el blog ja que he començat amb molta il·lusió, però igual agafe uns dies de vacances...
Quan més idees venen al meu cap és per la nit, una vegada m’he gitat ja i tanque la llum de la tauleta de nit, el meu cabet comença a rodar. Però aquests últims dies quan imagine coses, solen ser dramàtiques i tristes i no se, no m’apeteix escriure-ho.
Intente forçar-me a escriure qualsevol cosa, però així no puc, a de ser el moment adequat i prou. A més, per parlar de coses sense cap trellat, millor no dir res. Espere que el meu cap torne a funcionar aviat.

Si algú té alguna recepta per a que la inspiració aparega, li agraeix que me la pase!!

Ahh, aprofite per dir-vos que podeu deixar el vostre comentari en tots i cadascun dels posts, no tingueu vergonya, a mi m'alegra molt llegir-los ;)

I tu? Fumes? Perquè?

2010-03-31T06:05:00.000-07:00

(Continuant amb el traspàs del feisbuk)

Jo ara ja fa prou que no, però abans si. I em pregunte perque fumaba i no tinc respostes, però tampoc les tenia quan fumaba. A més estic farta de sentir:"de algo ens hem de morir", "pues jo tinc un tio que fins els 85 anys va fumar més que un carreter i com si res" i tantes altres excuses que fan servir els fumadors perque reialment no tenen cap resposta a eixe per qué fumen. I, siguem realistes d'una vegada A NINGÚ LI AGRADA FUMAR.

Ara que no fume, voldria que ningú fumara i una cosa tinc ben clara: Si el tabac en compte d'embrutar els nostres pulmons ens embrutara la mà, de segur que ningú fumaría. S'imagineu a cada calada de cada cigarreta, les nostres mans o les cames més i més grogues i negres? Aaaagghhh, asquerós!!!

Mon pare sempre els diu als fumadors: "De segur que un iogurt caducat ja no t'el menjes per la data que possa en el pot, i en la caixeta dels cigarrets et diu que pots morir i com si res" Igual la solució és possar data de caducitat als cigarrets...
I us dic una cosa, si voleu deixar de fumar, podeu

FUMES?
Els cigarrets han format part de la vida social de tal manera que moltes persones pensen que són una cosa "normal". Pero els cigarrets no son cap cosa normal. Encara que, comparats amb altres drogues, són barats i fàcils de comprar, són molt adictius i causen molts malalties, i fins i tot la mort. Amés, la investigació demostra que el fum ambiental del tabac pot afectar la salut dels qui no fumen.

ELS FETS
Una de cada cinc persones fumadores mor prematurament a causa del tabac. Moren de malalties del cor, càncer, emfisema (malaltia que fa que els pulmons siguen menys capaços d'expandir-se i de contraure's degut a una pèrdua d'elasticitat)...

Respirar el fum ambiental del tabac pot causar molts problemes respiratoris en els xiquets i càncer i malalties de cor en persones adultes.

La tendència actual és prohibir que es fume als llocs públics i en el lloc de treball. Açó ajudarà a deixar de fumar, i contribuirà a mantindre ambients més saludables.

PER QUÉ?
La majoría de les persones fumadores volen deixar de ser-ho...i tenen bons motius.

Beneficis de deixar de fumar Els resultats es noten als pocs minuts.

Deixar de fumar aprota beneficis en qualsevol edat.
Deixar de fumar les allibera d'una adicció, millora l'aspecte físic, ja que desapareix l'olor de tabac de la seua roba, de la seua casa i del seu cós.
Deixar de fumar millora la hidratació de la pell. A més millora la seua economía. Pero sobretot MILLORA LA SEUA SALUT.
* Als 20 minuts, la pressió arterial baixa al seu nivell normal, i també la freqüencia cardíaca i la temperatura dels peus i les mans pugen als nivells normals.
* A les 8 hores, els nivells de monòxid de carboni i oxigen es normalitzen. Açó permet que la respiració siga més profunda i l'oxigenació pulmonar millora.
* A les 24 hores, disminueix els risc de patir un atac cardíac.
* A les 48 hores, milloren els sentits del gust i de l'olfacte.
* A les 72 hores, ha desaparegut qualsevol resta de nicotina existent en l'organisme, amb la qual cosa el "mono" ja està passat, el teu cos ja no necessita eixa droga. A més els pulmons augmente de volum i comença a millorar la funció respiratòria.
* De la 2ª setmana als 3 mesos, millora la circulació sanguinía, millora la capacitat física i es cansarà menys amb qualsevol activitat, i la funció pulmonar augmenta fins en un 30%.
* Del 1r fins el 9é mes, millora el drenatge bronquial, es reduïxen la tos i el risc d'infeccions, disminuïxen la fatiga i la dificultat respiratòria.
* A l'any, disminuïx a la meitat el risc de malatia o atac coronari.
* Als 5 anys, el risc de patir càncer de pulmó disminuïx a la meitat. També disminuïx el risc de patir càncer de la cavitat oral, laringe, esòfag, bufeta, renyó i pàncrees.
* A partir dels 15 anys, el risc de patir malaties cardiovasculars s'iguala al risc de les persones que no han fumat mai.

Les dones que deixen de fumar abans d'embarassar-se o en els primers 3 mesos de l'embaràs, disminuïxen el risc de pes baix en nàixer per al seu fill o filla, i també altres riscos relacionats amb l'embaràs.
Estudis recents assenyalen que el risc de càncer de mama és major en les fumadores, cosa que suggereix que deixar de fumar pot disminuir també el risc de càncer de mama.
Les persones que deixen de fumar viuen més que les que continuen fumant.
Deixar de fumar beneficia hòmens i dones a qualsevol edat.
Deixar de fumar abans dels 50 anys reduïx a la meitat el risc de morir en els següents 16 anys, comparat amb el de les persones que continuen fumant; i als 64 anys, el risc de mort és semblant al de les persones de la mateixa edat que mai han fumat.
Les persones majors de 50 anys que deixen de fumar, a més dels beneficis inmediats, també tenen un risc reduït de morir de malatia de les arteries coronàries i càncer de pulmó. CONSELLERIA DE SANITAT.

Així és que tu tries!!! TRIA LA VIDA, DEIXA DE FUMAR JA!!!

Nydia Crespo. 20-10-2009

S.O.S. LA TERRA (un vídeo per a veure)

2010-03-27T04:51:00.000-07:00

L’Altre dia parlant amb Anna em va comentar que havia llegit el meu escrit “I si tot rebenta??!!” i que hi havia un vídeo al YouTube que parlava més o menys del mateix. Només vaig poder el vaig veure i és una reflexió molt bona. He de reconèixer que a partir del minut 4 més o menys unes llagrimetes baixaren per les meues Galtetes.
Ací vos el deixe per que li pegueu una miradeta:

I si tot rebenta??!! (Somnis d'una utopia)

2010-03-18T01:32:00.000-07:00

Últimament el món esta tornant-se boig. Inundacions, terratrèmols, incendis... La Terra està revelant-se, està dient ben fort que ja n’hi ha prou!! Que no pot aguantar més aquest dolor que li hem causat al llarg de molts segles!! Ella ens va oferir un lloc on viure en harmonia i nosaltres no li ho hem sabut agrair, al contrari, li hem fet mal, molt de mal.
De vegades pense en que tot se’n va a fer la mà, el món, nosaltres, desapareixem i ací no queda ningú. La Terra ens tira, ja no ens vol renovar el lloguer perquè no paguem els nostres deutes amb ella. La Terra està molt cansada de que abusem d’ella, cansada de les guerres, cansada de les grans construccions, cansada de veure com ens destrossem uns a altres, de com talem els arbres, de com maltractem als animals i els fem patir, de com ens matem lentament dia rere dia...
Està molt enfadada i venen els huracans, els terratrèmols, el sismes submarins, volcans que exploten! Dies de pluja inacabables, rius que es desborden, seguits de mesos de sequera i rius amb peixos morts, ofegats de calor! Desgracies per tot arreu i, nosaltres no donem abast, tot el món està col·lapsat, no estem preparats per a parar unes catàstrofes d’eixes dimensions. Els saquejos s’esdevenen el mig més fàcil d’abastir-se de qualsevol cosa, diners, menjar, roba. Però tot està desfent-se, les nostres cases cauen, els bancs es transformen en munts de ruïnes...Els homes rics agafen avions privats per fugir del perill, però ón? Tot el món està en perill. L’extinció dels humans és imminent! I, a la fi, arriba, no en quedem ni un, res. El soroll dels últims mesos, crits, sirenes d’ambulàncies, plors... desapareixen, deixant pas a un silenci infinit. Tot s’ha acabat!

I la Terra respira alleujada, com si s’haguera llevat un pes molt gran de damunt. I passen segles sencers i la Terra està feliç, tranquil·la, assossegada...Les aigües reposen, els arbres tornen a nàixer de nou, l’aire és net i sà...El gran silenci que ho envaeix tot només es trencat pel soroll del vent i de les ones, per la remor dels rius...Tot és pau, tot és perfecte perquè no hi ha ningú que desfaça aquest encisador clima.
Però la Terra al cap de centenars d’anys es sent sola i al mateix temps té por de iniciar la vida de nou per si torna a passar el mateix. La Terra pensa que podria donar vida de nou, però eliminant tot el que no va funcionar. Si, seria com una mena de reinici on ella triaria quins serien els sers que habitarien el nou planeta Terra, ella diria qui tindria la gran sort de gaudir d’Ella mateixa.
Pensant, pensant la Terra va decidir qui estaria amb Ella. Ja gaudia de la companyia de les plantes, flors, algues, arbres,... I, així, decidí donar vida a tots els animals, perquè no mai ningun animal l’havia ferida, ells sempre seguien el curs de la Mare Natura; si alguna vegada havien fet mal o ferit a algú, sempre havia sigut baix les ordres dels humans. Gats, gossos,cavalls, cabres, ocellets, peixos, granotes, lleons i caragols, serps i ratpenats; tots els animals de terra, mar i aire, tots van neixer de nou.
Els animals estaven també feliços, eren lliures, no hi havia ningú que els turmentés amb ordres i molt menys mal intencionades. Convivien tots en la Terra i no tenien problemes, tots eren iguals, no hi havia diferencies entre ells.
I passaren més anys. I la Terra estava feliç però continuava trobant-se un poc sola. Veia que els pobladors de la Nova Terra estaven a gust, però Ella, malgrat el gran dolor i patiment que li havien fet passar les persones, no podia oblidar-les. Sabia que entre elles, entre tota la gent, existien bones persones i que, sense voler, havien patit les conseqüències pel mal que havien fet les persones roïns. La Terra pensava que si havia començat tot de nou amb els altres essers vius també ho podia fer amb els humans. Era just que tingueren una segona oportunitat.
Aleshores, la Terra va decidir concentrar totes les seues forces i energies, el Sol, la Lluna, l’Aigua, el Mar, les Muntanyes, les Estrelles, el Vent, els Núvols,...i a tots els membres del Regne Animal i Vegetal. Una vegada estigueren tots junts iniciaren el procés de crear els que serien els nous Humans. Fou una feina molt laboriosa i costosa però a la fi donaren vida a dues persones, un Home i una Dona. Agafaren el mateix prototipus físic que el que ja havia existit perquè això era perfecte ja abans. Amb el que la Terra i els seus companys es varen esforçar de debò fou amb els sentiments, amb els pensaments, amb els valors...
Les Persones d’ara no tenien capacitat per veure el mal, no sabien el que era. Les seues ments, molt més petites que els seus cors, no arribaven a imaginar tan sols, qualsevol cosa per ferir i ser dolents. No existia l’odi, ni la enveja, no tenien necessitats de furtar, perquè la Terra els donava tot el que necessitaven; menjar i aigua. No necessitaven plenar la seua vida amb coses inútils e inservibles per satisfer el seu propi Ego, ja que aquest únicament s’omplia amb Amor. El vuit interior d’ún sols es calmava amb una abraçada o una carícia de qualsevol persona que estigués prop. Les noves Persones només tenien sentiments bons, alegria, desig, plaer, estima, simpatia, voler. Els nous habitants de la Terra no s’avergonyien de com els havien fet, al contrari, donaven gracies per poder gaudir d’una vida plena i feliç. En la Nova Terra, els plaers no eren pecat, no existien els pecats. No hi havia res ni ningú que digues el que era bo o mal, perquè no hi havia res dolent.
Ningú inventaria mai els diners, ni la propietat, ni les armes, ni les fronteres. Eren conscients que estaven ací de prestat i el que tenien no era d’ells sinó de la Terra i l’únic pagament que li feien era no ferir-la i deixar-la tal i com estava per a les darreres generacions, tan animals com humanes. Les noves Persones eren conscients que estaven de pas, que no es quedarien per sempre i quan algú moria i els deixava, ploraven, però ploraven d’alegria, perquè tots eren conscients que eixa persona havia tingut la gran sort de viure una vida feliç i rodejada de gent que l’estimava, no havia necessitat de res més. La persona que se’n anava partia feliç i tranqui-la perquè sabia que els seus que es quedaven ací estaven bé i no patirien, que gaudirien de la seua vida com havia sabut fer ella, perquè ho tenien tot, tenien el voler innat.
Dones i Homes eren iguals en tot, ningú es sentia superior a ningú. Tots eren fills de la mateixa mare, la Natura, eren una gran família i no es feien mal entre ells. Les Noves Persones no sabien el que era la discriminació, no sabien el que era alegrar-se pel que no li ix bé al seu company. No existia la violència de cap tipus. No hi havia presons ni policia ni ningú per dalt de ningú. No es maltractaven els animals ni els xiquets, tots ells tan innocents, tots formaven part de la gran Nova Familia. Tots eren conscients que s’havien de cuidar uns als altres i si un dia un no tenia pa, de seguida es trobava amb que algú li donava pa i fruites i el que necessitara.
Tot açò havia pogut ser possible perquè la Natura, tan sàvia, havia creat ara una vida basada en el respecte i els Nous Humans trobaven meravellós que la seua existència es basara en eixe principi tan important per a qualsevol tipus de vida.
No hi havia moments de tristesa, ningú es sentia desgraciat de viure, perquè el món era fantàstic, el món era un paradís i ells havien sigut els afortunats de poder gaudir-lo, que més podien demanar?!! La tranquil·litat regnava per tot arreu.
La Terra estava més desvanida del que havia estat mai amb els seus 4.500 milions d’anys. La Terra brillava per si mateixa i es trobava molt ben acompanyada. Estava feliç de veure que per fi havia aconseguit un món en harmonia!! La Terra, la Flora, la Fauna i els Humans, tots junts en un món millor, en un món just on regnaven els valors positius, el respecte, la tolerància, l’estima, l’amor, el riure, l’agraïment, l’amistat, la cooperació, l’entusiasme, la il·lusió, el sentit del humor, la comprensió...

...Per un moment em sent un membre més d’aquest món idíl·lic, però baixe al menjador i encenc la TV per veure les noticies i de divuit noticies que donen, setze d’elles son; un indigent ha sigut tret d’una caravana mentre dormia i l’han plenat de colps; una dona mor víctima de la violència de gènere; uns vellets que els tiren de sa casa per no pagar el lloguer; pujen l’IVA; la falla Nou Campanar ha costat 600.000 euros i no ha guanyat; que si estem els primers del món en consum de cocaïna; reunions i més reunions i actes i més actes de politics amb grans dinades i sopars després, tot sense aclarir-nos res; inundacions i més catàstrofes mundials i tantes altres coses que no és que siguen roines però tampoc son bones, ni fu ni fa. Ahh, i les dos restants que queden son bones i, senyores i senyors, que trist, son de futbol!!!
I, lo únic que em consola és pensar que si que hi ha gent com la que he descrit en el nou món ideal i, la veritat, tinc la sort de tindren unes quantes al meu costat...

Besar. Raons i motius pel que és molt bo besar i rebre besades

2010-03-11T13:00:00.000-08:00

A mi últimament em diuen que soc una "besucona" i, si, ho soc, m'agrada besar i ser besada. Els abraços, les carícies, tot son mostres d’afecte que m'encanten, però res comparable a les besades i, vaig a donar-vos unes quantes raons per a que sapigueu els meravellosos efectes que té en la persona un simple bes (sé que molts ja els sabeu).

Besar: (del llatí "basiare") Tocar u oprimir amb un moviment dels llavis, a impuls de l'amor o del desig o en senyal d'amistat o reverencia.

Bes: (del llatí "basium") Acció i efecte de besar.

Una besada pot fer-se de diferents maneres i en moltes parts del cos. És la mostra d’estima i afecte més utilitzada cap a la parella, familiars i amics. És la forma més senzilla de demostrar el desig sexual i d'incitar-lo.

ALGUNS TIPUS DE BESADES:

- Bes afectiu: Normalment l'utilitzem com a salutació informal besant les galtes de la persona amb la que, en teoria, es té certa afinitat (ací, sol ser entre dones, i dels homes cap a les dones; els homes entre ells es xoquen les mans o es diuen: "iee, filldeputa"). Als xiquets, a més de les galtetes també se'ls besa en el front.
- Bes en la boca o sec: És la besada simple, els llavis d'un es "tupen" o xoquen amb els llavis d'altre. És la mostra més comú d'afecte entre la parella.
- Pico: És el donat a la boca de l'altra persona però sense gairebé contacte. L'utilitzen les parelles, els amics/amigues;i en algunes famílies, és una mostra d’afecte de pares a fills o entre germans (no té res d'impúdic).
- Bes francès o amb llengua o, col·loquialment, morrejó: És el bes més saborós amb diferencia. Comença com un bes en la boca, fins que una de les dos persones, o ambdues alhora, introdueix la seua llengua en la boca de la persona que esta sent besada.
- Bes d'esquimal o David el Gnomo: En aquest bes no s'utilitzen els llavis sinó el nas. Es rosen alhora els dos nasets.
- Bes de papallona: Aquest bes és el donat amb les pestanyes en qualsevol part del cos, normalment la cara, de l'altra persona. (Aquest bes en particular m'agrada molt, és que li pegue a Elisa i a Manuel i, als dos els encanta,jejej)
Com tots bé sabeu hi han moltes més classes de besades, però algunes les deixe per a l'abast de la vostra imaginació: bes negre, de “tornillo”, de pel·lícula, succionador, directe, humit, sexual... i un llarg etcetera...

EFECTES BENEFICIOSOS DE LES BESADES:
Aquests efectes estan més que provats científicament, podeu buscar-ho per un vulgueu (jo ho he tret de diferents planes d’Internet).A banda del caràcter emocional d'una besada, que tots ho tenim clar, està el caràcter esportiu, perquè en una besada posem en funcionament, ni més ni menys, que 34 músculs facials i es cremen 18 calories (bo, de 6 a 18, però ho deixarem en les 18), a més de l'activació neuronal que provoca. Al besar, també posem en funcionament, instintivament, l'olfacte, el tacte i, com no, el gust (si cada sentit d'aquests per separat produeix una forta reacció emocional, imagineu-se els tres alhora...que gust!!!).

Aquestos son alguns dels beneficis que provoca besar apassionadament a una persona:

1- Besar és el millor antidepressiu i la millor metzina contra el desànim.
2- Besar estimula una part del cervell que segrega oxitocina en la sang, creant una elevada sensació de benestar. La oxitocina és la hormona que té el paper principal en l'enamorament, el part, l'orgasme i l'alletament, i, està associada a la tendresa, l'afecte i a l'acte de tocar.
3- Besar també estimula la part del cervell que allibera endorfines (la droga de la felicitat, l'opi natural del nostre organisme), que actuen com un fort calmant contra la depressió. Ajuden al cos a relaxar-se i a deixar-se dur, oblidar-se dels problemes i a dormir plaenterament.
4- Besar és molt bo per mantindre sà el sistema cardiovascular i la pressió sanguínia.
5- Besar ajuda a regular els nivells de colesterol.6- Besar prevén la caries igual o millor que la pasta de dents.
7- Besar fa que la pell estiga més lluenta i amb un bon aspecte.
8- Besar ajuda a baixar qualsevol tipus de dolença.
9- Besar augmenta i potencia l'energia física i mental.
10- Besar disminueix la formació d'arrugues en la pell.
11- Besar estimula la secreció de diferents hormones que actuen com a analgèsic i ajuden a enfortir les nostres defenses immunològiques
12- Besar ajuda a disminuir l’estrès i la tristor.

Així és que ja ho sabeu, convertiu-se en "besucons i besucones" que és boníssim per a la salut, entre altres coses... ;-)

Jo, per a variar, em despediré de vosaltres de la millor manera que sé. mmmmuuuuaaaakkkkkk

*** Si, va per a tu ;-)
.

Nydia Crespo

18 de Febrer de 2009

Es traspassa!!!

2010-03-08T13:21:00.000-08:00

Si, es traspassa tot el que tinc escrit en les meues anotacions del Facebook a aquest, el meu blog. Pense que aquest és el lloc adequat, però com quan vaig començar amb el “carallibre” per a mi no existia res més, clar, tot ho vaig abocar alli. Per això en aquests propers dies igual no escric res de nou, si no que serà un simple traspàs de les meues histories d’aquest any passat.
Espere que us agraden i gaudiu en llegir-les!! ;)

Coses que pots fer...gratis

2010-03-08T13:17:00.000-08:00

Hi han moltes coses que podem fer GRATIS per a que esta vida que ens dura una "rosà" siga millor, ens sentim be i a més fan sentir bé als que ens rodegen, ajudant que la seua vida siga millor, cosa que no va gens mal en aquestos temps de _ _ _ _ _ (ja sabeu de que, no?). Com no açò és una cadena i no costa gens començar-la, el bon rotllo crida al bon rotllo!!!

- Intenteu escoltar bona música tots els dies, ja se que lo de "bona" és relatiu per a cada persona, però la música aplega a l'anima més ràpid del que ens pensem.

- Si només tens ganes de dormir i no despertar busca cada dia un propòsit o una excusa per alçar-te però amb bon humor. No és el mateix: "ostia quin palo, puto despertador de merda. I ara bon mati a la feina a suportar als quatre pesats de torn”; que: "bueno, un dilluns més, tota la setmaneta per davant, és matí però no hi ha son que una bona llavada de cara puga aclarir. I a currar, igual hui venen clients nous i la faeneta va un poc millor". Si estàs aturat, més motiu per intentar veure les coses d’altra manera, alçat i fes les feines de casa, si les acabes, pega un passeig o inclús corre (el deport ajuda molt a pujar la moral i a sentir-se be). El que és important és que tingues ganes d’amaneixer cada dia, ja que després massa anys tenim per a estar amb els ull tancats.

- Intenta jugar. Ja se que amb certa edat és difícil, però mereix la pena, al principi et sents estrany, inclús incòmode, però quan t'acostumes et sents de puta mare. Juga i juga amb companyia, feu-se cosquerelles, caixqueu-se, pegueuse coixinaes, no sé hi ha mil maneres de jugar i, sobretot, riure’s. Segur que moltes vegades has vist xiquets jugant i penses, sense res i lo bé que seu pasen, pues per algo serà...

- Intenta llegir. Igual té si és una novel·la, un còmic o un conte, però llig. Deixa volar la teua imaginació i dóna-li vida al món que algú ha escrit per a això. La lectura és una manera molt agradable de viatjar sense moure’t de casa, de ser algú diferent i, el més important, deixar per uns moments els problemes quotidians que pugues tindre de costat.

- Intenta brindar molt, brinda per coses simples i per la salut, brinda per xorrades i per coses importants, brinda per coses meravelloses i brinda per brindar, perquè encara que no ho parega sempre tindrem algun motiu per a alçar les nostres copes, per menut que siga. Per suposat brinda amb bona companyia i, per eixa companyia.

- Quan entres a un lloc digues: Buenas, bon dia, hola, iee, o lo que vulgues, però digues algo. No és només per educació, és que amb eixe bon dia estàs transmitint energia positiva a la gent que està en eixe lloc. Fins la persona més agra, et contestarà. I no vull dir-te res si damunt ho acompanyes d'un somriure!!! Aquest fet sempre és correspost, és l’efecte simpatia, com passa amb els badalls, doncs si, el somriure també s’apega!

- Dóna’t compte del que tens al teu voltant. Per exemple, jo baixe moltes vegades a Moraira per qüestions de feina, però sempre hi ha algun dia, que conforme baixe de Teulada, hem quede flipada amb la vista que hi ha de la mar, xé, el sol brillant damunt de la l’aigua, de vegades daurat, d’altres platejat, és brutal, de veres. Segur que més d'una vegada vos ha passat, pues mira si ho tenim fàcil... per a que desprès diguem que tot és una merda i de no res ens queixem. He dit Moraira per posar un exemple, però que penseu quan baixeu cap a la Fustera? O quan pugeu a Bernia? Si, a més a més, vivim en un lloc privilegiat, deuríem sentir-nos feliços només per aquest fet.

- Estima amb totes les teues forces, com si fos l’últim dia que ho pogueres fer. Estima la teua gent i ells t’estimaran a tu. Perquè si hi ha algo vertaderament important en aquests quatre dies que estem ací son totes i cadascuna de les personetes que estan amb nosaltres i dia a dia ens donen suport, anims, alegries i moments meravellosos. Tenint això ja podem considerar-nos rics.

Bó, jo trobe que pa hui ja esta bé, demà més... Besadetes per a tots, que també son boníssimes.

Nydia (12 de Gener de 2009)

Em trac el barret davant de dones com aquestes!!

2010-03-05T00:48:00.000-08:00

Anit vaig tindre la sort d’assistir a un sopar molt especial, el sopar del Dia Internacional de la dona organitzat per la Xarxa de Dones de la Marina Alta que es va celebrar en el restaurant “Los Arcos” de Pedreguer. L’any passat Bel em va parlar d’ell i va fer que m’entrara goleta d’anar i veure el que per allí es menejava. Vaig convidar a ma mare a vindre també i m’ho va agrair moltíssim, perquè es va sentir molt bé i va gaudir d’una manera que no s’ho esperava. He de dir que és la mateixa impressió que jo vaig tindre. Homenatjaven a dues dones que havien lluitat i segueixen fent-ho a que la dona tinga avui els drets que té i sempre intentant aplegar a la igualtat completa, però no enfrontant-se amb els homes, sinó sent tots un conjunt i amb molta unitat, sent tots companys. Un punt de vista que em pareix perfecte, un punt de vista que està molt lluny del feminisme radical d’estar en contra dels homes. Les dones en qüestió foren Cecilia Bartolomé i Rosalia Sender, de les quals vaig a parlar-vos un poc.

CECILIA BARTOLOMÉ.
Naix en Alacant al 1943 i pasa la major part de la seua infància en Guinea Ecuatorial. Directora i guionista fou de la primera generació de dones compromeses en temes polítics i socials amb tots els riscs que es corrien en aquella època. Estudia en la Escola Oficial de Cinematografia de Madrid. Durant molts anys y degut a la censura va haver de deixar de costat la seua carrera cinematogràfica y dedicar-se al rodatge d’spots publicitaris i curts.
El 1969 fa “Margarita y el lobo” recientment recuperada per al cicle “Incorrectos” del Festival de Sant Sebastià, ja que fou retirada per culpa de la censura. En l’any 1977 realitza “Vamonos, Barbara!”, la primera pel·lícula feminista a Espanya. Al 1981 dirigeix el documental “Después de...”, on s’analitzen els canvis ocorreguts després de la mort de Franco, amb entrevistes a ames de casa, empresaris, polítics de alts càrrecs inclús simpatizants d’ETA, etc...

“Como mujeres tenemos una serie de diferencias fisiológicas que condicinan nuestra vida, por lo que yo reivindico que tengo derecho a ser distinta a los hombres; sin que las diferencias impliquen ninguna clase de superioridad o inferioridad. Los sexismos de cualquier tipo, también hacia el hombre, me horrorizan”

ROSALIA SENDER.
Ve a la vida l’any 1933 en el si d’una família de republicans i que al 1939 han d’emigrar a l’exili cap a França. Va estudiar ciències empresarials en Paris i és allí on cap als divuit anys comença a militar en el Partit Comunista, agafant de seguida un paper totalment actiu dins del mateix.
Vint-i-vuit anys després tornaria a Valencia on segueix amb la seua militància antifranquista, a la lluita contra la dictadura i a la reivindicació dels drets de les dones.
Fou una de les fundadores del Moviment de Dones del País Valencià, participant activament en totes les lluites feministes des de 1969 al 1981.
En el seu llibre “Nos quitaron la miel. Memorias de una luchadora antifranquista”, Rosalia narra en primera persona les seues pròpies vivències com a filla d’exiliats y la lluita per la supervivència. També parla del seu ferm compromís polític, de la seua militància i lluita clandestina en el PCE, del seu desig de restablir les llibertats perdudes, acabar amb la dictadura i construir un estat democràtic i plural. Aquest no és un llibre d’història sinó, un document històric que recupera la memòria, la justícia i la veritat per aquells que com ella cregueren en una Espanya més justa.
També és l’autora de “Luchando por la liberación de las mujeres. Valencia, 1969-1981”. On ens narra com va nàixer el nucli de dones amb grans desitjos de reivindicar els drets d’igualtat; com es celebra l’Any Internacional de les Dones i com van despertant-se les inquietuds en els barris i en el camp.

“Mi vida es una vida más como otras, una abeja más de la colmena. Pero nuestra lucha está actualmente bastante olvidada, parece que siempre hayan existido sólo los dos grandes partidos actuales y es hora de memoria”

La trajectòria d’ambdues em va impactar molt i vaig tindre molt de gust en sentir-les parlar. Però em vaig quedar bocabadada amb Rosalia Sender, una dona de 76 anys que la varen tindre que ajudar a pujar a l’escenari i que quan va agafar el micròfon es va recarregar d’una energia intensa que ens va saber transmetre a totes les dones que allí estàvem.
Haguera estat hores i hores escoltant-la i no m’haguera cansat, com si en diu al mateix moment que anem a fer una manifestació a Valencia, doncs, sense pensar-m’ho haguera anat de cap! Que gran dona!!
Va dir que nosaltres ens ho hem trobat tot fet, però que, com ella, moltes dones han lluitat de valent per tenir els drets que tenim avui en dia i que ara ens toca a nosaltres. I també que per favor, deixarem de preocupar-nos en posar-nos grans pits postissos i més morros i que lluitarem pel que reialment importa, ja que encara queden moltes coses per millorar en femení. Que el que tenim avui ha costat molta feina i no costa gens que ens ho lleven el dia menys pensat.

En definitiva, un gran plaer haver estat anit en Pedreguer amb tantes dones que han aconseguit tant.

Avui puc dir que em sent més dona que mai! Igualtat i visibilitat!!

Uns dies medievals meravellosos

2010-02-25T12:56:00.000-08:00

La meua vida sempre ha estat molt relacionada amb la festa dels Moros i Cristians de Benissa. Vaig créixer junt amb ella i, com no, junt a la meua filà, les Conqueridores. Estic molt feliç dels moments que he passat en la meua kàbila i amb la meua gent. Però si he de destacar un any de tots, per descomptat elegeix l’any 2005. Aquest va ser un any molt especial per a mi, vaig fer realitat un dels meus somnis, ser Ambaixadora Cristiana i puc dir que vaig gaudir de debò i que va ser un any inoblidable per a mi. Recorde els agraïments que vaig donar en el seu dia i després ho pensava tranquil·lament i encara se me van oblidar molts, espere que no m’ho tindran en conter. Si no és així aquest escrit es per a ells.
Doncs bé, després d’aquesta petita introducció, vos deixe l’escrit que vaig fer l’any després per al llibre de festes, perquè em fa goig i prou ;)

Anit a la reunió de la Filà, la meua vocal hem diu que la Junta vol que escriga un article explicant com va ser la meua experiència en les Festes de Moros i Cristians del 2005, ostentant el càrrec d’Ambaixadora Cristiana. Hem vaig gitar pensant-ho i no sabia per on començar, volia que hem vingueren paraules a la ment, però no me’n venia ni una, i, de sobte, comence a recordar les meues festes de l’any passat, casi no vaig dormir repassant dia per dia els encantadors fets que vaig tindre la sort de viure.
Per no fer-ho molt llarg vaig a centrar-me en dos moments, l’Entrà i l’Ambaixada Cristiana. No és que els altres actes no tinguen importància, al contrari; hem vaig quedar gelada el divendres per la nit al eixir Conxa i jo juntes de casa ma tia i vorer a la meua Filà i a les guàrdies; i quan ma mare Pepa hem va cridar a pujar a l’escenari, varen ser uns moments molt emocionants entre altres, però no vaig a especificar els sentiments que en cada acte afloraven en mi, cada un diferent l’un de l’altre, però això si, tots molt bonics.
________________________________________________________

El diumenge arribe on comença l’Entrà, sense saber molt bé el que tenia que fer, veig a ma mare i hem diu que m’afanyara, que tenien que pujar-me a la carrossa. No ho recordava, la carrossa, he de dir que era lo que menys gracia hem feia d’ostentar el meu càrrec, per a que arribeu a comprendre el que la màgia de la festa pot fer.
Bé, arribe i hem col·loquen dalt, i allí comence a vorer a totes les meues xiques que venien ben guapes a eixir en les escuadres i a les xiquetes, tan dolcetes amb els seus trajets de dametes, a Marissa i a ma mare organitzant per a que no s’escape res…
I en mig de tot aquell bullici, comence a pensar que feia jo allí dalt, que això no era per a mi. Hem sentia incòmoda i volia baixar de la carrossa i posar-me de cap d’escuadra, a peu de terra, estava pensant que no sabia que tenia que fer, saludar??!!…
En estos pensaments i en eixe estat d’incomoditat estava quan la carrossa comença a avançar fins posicionar-se en l’eixida de l’Entrà, no sabia que fer si riure o plorar, de veres, quan de sobte, hem sent a la meua esquena un fort soroll, el dels tambors de la percussió La Farola que començaven a tocar per a mi, un tremolí va recórrer tot el meu cos, els pels els tenia de punta i a partir d’aquell moment tot va anar fluint, ja no manava jo de mi, era la música la que hem portava i m’aplegava al cor, era la música la que hem feia viure unes sensacions meravelloses!!
La gent que estava sentada mirant-me passar, va saber rebre de bon grat la explosió d’emocions que estava manifestant, i eixe calor que hem donaven encara hem feia sentir més afortunada de poder viure una experiència així!!
Però no havia acabat tot, arribe a la plaça i un nus envaeix el meu estomac, no podia ni respirar, la percussió arribava al punt més àlgid, la tribuna en peu, el record dels que estimava i no tenia ja amb mi, i tot un cúmul de fortes sensacions es varen fondre en un sospir que m’eixia de l’anima.
Quants anys havia fet aquella “curva”, però en la vida havia sentit, i no crec que ho torne a sentir mai, el que vaig sentir ens eixos moments, inoblidable.
_________________________________________________________

Els trons dels trabucs anunciaven que la batalla començava, era el meu dia , era el dia de reconquerir Benissa de les mans dels moros. Entrava a la plaça amb por, anava a enfrontar-me a tot un bàndol moro que s’havia mantingut en el poder durant segles, però la por es va esvair en veure les forces cristianes que esperaven la meua arribada per a iniciar un parlament de protesta i de rebutja als que havien fet que visquérem any rere any en una amenaça continua, arrebatant-nos les nostres terres i frenant la llibertat que un poble com Benissa mereixia.
La passió que vaig posar en la meua Ambaixada naixia de molt dins meu, les paraules sortien de la meua boca alentades pel meu bàndol; Templaris, Pirates, Corsàries, Llauradors, Batalladors i Conqueridores varem lluitar junts per primera vegada, tots a una, contra els moros invasors.
I ja entraven a la plaça els trabucadors moros en un últim intent de conservar a Benissa mora, però era tard, Benissa era Cristiana, Benissa era Conqueridora.
__________________________________________________________

I no podria acabar sense donar les gracies a tota la gent que de manera desinteressada ens va ajudar al llarg de l’any i eixos dies per a que tot estiguera a punt, i com no, a eixa Guardia que ens va acompanyar tots els dies a Conxa i a mi, amb les que varem formar uns forts vinculs i totes, com unes membres més de la nostra Filà, varen arribar a viure i entendre el Seny Conqueridor.
I estic segura que tant les nostres amigues de les Guàrdies, com les Conqueridores, Conxa i jo mateixa guardem en un lloc privilegiat de la nostra memòria els meravellosos dies mitjevals que visquérem.

Nydia Crespo Vengut
Ambaixadora Cristiana 2005

Les Galtetes Rogetes i jo

2010-02-19T07:06:00.000-08:00

Les Galtetes Rogetes son els meus colors que de cara (evidentment) que han estat sempre ahí, però no sempre han signigicat el mateix per a mi. M'atreviria inclús a dir que el que jo he pensat d'ells i com m'han fet sentir en certes ocasions marquen les diferents etapes de la meua vida. Uns em direu exagerada, altres que estic un poc flipada, la veritat, podeu pensar el que més vos estimeu. Però si llegiu açò de segur que li trobeu un poc més de sentit.

Quan vaig nàixer tota jo era una pometa de lo rosadeta que era. Això ja indicava els meus futurs colors de cara, que passarien d'estar per tot el cos ha concentrar-se únicament en l’espill de la meua ànima.

Després de més xiqueta, els colors de cara apareixien de vegades, quan feia gimnàstica i m’acalorava, quan m’agafava vergonyeta per qualsevol cosa i poc més. I, pensareu, que té a veure açò amb el fet de créixer com a persona o per a marcar aquesta etapa de ma vida, doncs moltíssim. Quan era una cria, no em preocupava per res, era molt atrevida però també innocent, no em feia nosa el que em digueren i anava molt a la meua. Era molt “mandonguera”(que gran paraula!) i m’agradava estar en tots els “fregaos”. Conforme no em donava conter de moltes coses, no em donava conter dels meus colors de cara. Tot molt bé i molt bonic.

Arriben els 15-16-17-18...jeje, edats complicades ja de per si i on les meues galtes ja estigueren més temps roges que naturals. De ser una atrevida que podia amb tot vaig passar a ser més vergonyosa del que havia sigut mai. Va ser una època de la meua vida que no sabia cap on pegar, no sabia que fer. Només tenia ganes de créixer i ser major (que trist!),però ni tan sols això aplegava a fer. De vegades molta gent coincideix en afirmar que si pogueren tornar arrere anirien als 18 anys, jo, ni de conya!!

Fins als 24 més o menys, no estigueren del tot malament, ja anava coneixent-me a mi mateixa (encara que he canviat prou des d’aleshores), però encara em faltava molta seguritat. La relació d’aquesta època amb els meus colors de cara va ser molt roïna. La gent em va fer agafar mania, em deien que roja que estàs, en uns tons de veus tan desagradables que, a banda de que pujara més el roig de la meua cara, m’ofegava. Vaig fer tot el possible per amagar eixos colors. Vaig provar amb maquillatges, amb un tractament de crema verda especial que faría que desaparegués per fi eixe to de pell que tan odiava, vaig provar a banyar-me la cara amb aigua freda cada vegada que algú em tornava a dir algo. Però res funcionava, i clar, no podia funcionar perquè era jo la que no podia vorem així,era jo la que li donava massa importància al que la gent pensava de mi i les galtes eren la excusa de tot. Em centrava tan en la meua apariencia física que no veia res més enllà...
En canvi, vaig canviar d’amistats, coneixent a les que a dia d’avui son per a mi molt bones amigues (Patri, Vero, Anna). És molt curiós per que cadascuna d’elles ha tingut una influencia en mi molt diferent (és clar, les 3 son molt diferents entre elles). Patri em va obrir la ment cap a un món interior quasi desconegut per a mi, a banda de donar-me unes sessions de rialles increïbles que a dia d’avui continuen i unes nits de festa brutals. Vero, em va aportar la part més racional i planificada, uns cafenets del temps molt bons i llargues xarrades fins les tantes. I, Anna, m’ha donat molts moments de confiança incondicional, discreció i modèstia, i, sobretot, va aconseguir que jo tinguera una vida més sana, incitant-me a que deixarà el tàbac i fera esport per a sentir-me millor amb mi mateixa.

Des d’aleshores fins avui, ha sigut i està sent una de les millors èpoques de la meua vida. Ara els colors de cara no molesten, ara els meus colors, son meus i formen part meua, ara els trobe els colors més bonics del meu cos. Ara se qui soc i el que vull, ara se les prioritats en la meua vida, i puc assegurar que van molt més lluny que aspirar a veure el que em posaré aquest cap de setmana. He trobat el meu lloc, estic coneixent a gent que abans no m’haguera permitit a mi mateixa conèixer-la per prejutjar massa. Tinc la ment més oberta del que m’haguera imaginat fa uns anys. A banda de les 3 de dalt, he tingut la sort de conèixer a altres Pometes encantadores amb les que gaudeix de molts bons moments, sense deixar a banda als xicons (al conèixer-los m’he preguntat varies vegades amb quina classe de tios m’he ajuntat jo sempre, arribant a la conclusió que eren tots “los capitanes del equipo de futbol”, i clar, per això les meues amigues i jo ens sentíem tan descol·locades amb ells, ja que nosaltres no érem (ni volíem ser-ho) les “jefas de las animadoras”).

Estime la meua gent, estime la meua vida i a qui entropessa en ella i, sobretot estime aquestes Galtetes Rogetes, que de manera metafòrica em simbolitzen a mi.

Ahh, i si qualsevol dia em veieu i no les tinc així, ben rogetes, per favor agarreu-me, perquè vaig a caure de segur!! ;)

A la fi he caigut...

2010-02-15T14:47:00.001-08:00

"No en vull, no en vull, un plat a caramull". Jo no volia, de veres!! Açò no és el que pareix!!
Bé, si ho és, ho reconec m'he fet un blog. Jo volia resistir la temptació de tindre'l, però la curiositat ha pogut amb mi i al final aquesta vesprada l'he creat (bo, jo no, he de dir que tinc un dissenyador amb molt bon gust i un poc de ploma que s'ha oferit a fer-lo i, clar està, no li he dit que no i tot sense cobrar-me ni un euret)...
Si, ja estic ací també, ja m'he unit a aquesta xarxa de gent que passa més hores davant de l'ordinador que davant la tele (no sé que es pitjor).
En fi, no sabia ben bé com començar, supose que hauria d'haver escrit algo molt més emotiu o dir qualsevol cosa sobre la crisí, no? Tal vegada parlar d'amor o contar un xiste...mmm no sé, el fet és que a partir d'avui obric les portes de la meua llar interior (una vegada més) en el gran món de les Tres Uves Dobles.
Així és que ens veiem en els bars... aii, no, ens veiem en facebook!! ;)

Diga bon dia, per favor!!! (No és tan difícil)

2010-02-15T14:28:00.000-08:00

No és la primera vegada (i per desgracia no serà l'última) que quan parle en valencià en la meua pròpia terra no em contesten de la mateixa manera però sempre he sigut prou tolerant en aquest aspecte i no ha suposat un gran esforç per a mi canviar al moment i dirigir-me a la persona del meu davant en la seua llengua per a que poguera “entendrem”. Però en aquests darrers dies ja m’ha passat massa vegades i comence a estar un poc farta de tota aquesta gentola, a la que jo sempre he respectat però que ara em falten al respecte a mi i, damunt, s’atreveixen a dir-me intolerant i ràdical.
De tantes i tantes vegades com m'ha passat vaig a contar-vos la que més em va molestar i una de les ocasions on m’he sentit molt menyspreada per parlar en valencià, però sobretot, molt trista quan m’he adonat del “catetisme” que impera per tot arreu. De tot açò segur que molts es veieu identificats amb mi. El fet que us relate em va passar fara cosa d'un any en el poble veí, però açò també passa en Benissa i el que és més pena fa, amb gent que porta ací més de vint anys.

Com us he dit fa cosa d'un any, per qüestions de feina vaig haver de baixar a Calp (Calpe, per a qui no sàpiga on és), a cobrar un taló al portador en una sucursal de la CAM (Caja de Ahorros del Mediterráneo), situada en la “Avenida de los Ejercitos Españoles”.

Al entrar en la oficina hi havia varies persones i vaig fer la pregunta del milió: “Qui és l’últim?” No vaig obtindre resposta per part de cap dels presents, aleshores em vaig encarar a la persona que hi havia més pròxima a mi, una dona d’uns seixanta anys que pareixia i, de fet era, anglesa. Vaig repetir educadament la pregunta en castellà, mentre amb el meu dit senyalava la cua de la caixa per si de cas tampoc m’entenia: “Disculpe, ¿es usted la última?” – Yes!!- va ser la resposta. Bé, ja sabia darrere de qui anava i així, poc a poc mentre fullejava una publicitat, va arribar el torn de la dona anglesa que anava davant de mi. La dona s’apropà a la caixa i li digué a la xica jove que estava allí atenent: “Good morning!” A lo qual, la xica jove de la caixa, molt arreglaeta ella i amb els seus pendientets de perleta li contestà: “Good morning!”. I començaren una conversa en anglès sobre lo que la dona necessitava del banc. Una vegada fetes les transaccions bancàries corresponents es despediren ambdues amb un “bye”.
I em toca a mi per fi, m’aprope a la caixa i li dic a la xica jove de la CAM: “Bon dia” i ella, sense alçar la vista de l’ordinador, em contesta: “Buenos dias... dime”... Tocat als ous!!! No sé si és que era massa matí o perquè que la sang em va bullir, però que ganes em varen entrar de dir-li: “Te puedo hacer una pregunta, ¿eres invecil? De verdad que no puedes contestarme con un simple “bon dia” despues de haber demostrado tu gran facilidad con los idiomas? Que tanto te cuesta? O simplemente es por joder?”
Ostres tu, tota la meua vida, no m’havia sabut gens mal parlar en castellà, ni que em parlaren, però eixe dia va ser la meua revelació. Que barbaritat!! Resulta que aquesta dona que havia vingut ací a passar l’estiu de vacances li parlaven de manera que ella ho entenguera i pogués sentir-se com en casa. Però no passava el mateix amb mi, jo m'havia d'adaptar perquè la senyoreta de la CAM (representant d'un gran nombre de persones), no li donava la gana d'esforçar-se una mica i dir, ni siquiera, un "bon dia". Però clar, la meua llengua no li cal aprendre-la, perquè sap massa que jo li contestaré en castellà, perquè no m'ha sabut mai mal. Però eixe dia vaig dir prou, ja m'havia fartat de ser jo la que cedira sempre, ja m'havia cansat de canviar quan parlava, ja em donava igual que m'entenguera o no, jo anava a parlar-li en valencià i sinó m'entenia mala sort.

I més difícil és aprendre a dir "good morning" que "bon dia", no trobeu?